El topònim Llastarri és preromà, segon Joan Coromines prové del basc llastra: palla, herba seca i arri: roqueral o llastro: col·lectiu de plantes.
El poble de Llastarri està situat a 1.211 metres d’altitud, sent el llogaret més alt de tots els pobles de la Terreta.
Apareixen documents on fan palès que les terres de Llastarri eren importants pel Monestir d’Alaó quan les va adquirir i plantar l’any 833. Una donació l’any 930 menciona terres, vinyes, cases, casals, eres, pallers, molins, prats, garrigues, boscos, fonts, horts i arbres, situats al castell de Llastarri. Fins al s. X va pertànyer al pagus d’Orrit, l’any 1217 Berenguer de la Meitat concedí al monestir d’Alaó i a l’abat Berenguer de Cornudella el castell de Llastarri que va estar en poder d’aquest cenobi fins a la desamortització de Mendizabal.
El castell de Llastarri segons l’ICC estaria situat al voltant de l’església de Sant Hilari (fotos 1 i 2). En el catàleg del patrimoni arquitectònic, paisatgístic i ambiental de l’ajuntament de Tremp, el castell estaria situat al sud-oest del poble entre els Feixants i el pic de l’Àliga. Altres autors el localitzen al penyal que hi ha al mig del poble (foto 3) Encara que no hi ha restes visibles del castell en ambdós emplaçaments, les vistes que es veuen des d’aquest indret del monestir de Santa Maria d’Alaó, de la serra de Sant Gervàs i de la Terreta val la pena fer la caminada (foto 4).
A uns mestres 200 metres del poble i en direcció nord, l’any 1993 quan es llaurava un planell, es va descobrir la Necròpolis de Llastarri formada per diversos enterraments de lloses amb restes òssies humanes (foto 5).
El castell de Llastarri estava situat en un enclavament estratègic per dominar del congost d’Escales. Controlava el coll de Llastarri que era l’únic pas natural per remuntar la riba esquerra de la Noguera Pallaresa per accedir a la Ribagorça.
Accés:
A: Per l’antic camí de Soperia a Llastarri.
0,0 km: Pàrquing del monestir de Santa Maria d’Alaó de Sopeira. Es passa pel davant de la porta de l’església i anem a buscar els tres absis, s’agafa la pista en direcció nord fins trobar el pont romànic o pont de Dalt.
0,5 km: Es travessa el riu Noguera Ribagorçana i es camina pel costat de l’estació transformadora, ara el camí voreja les aigües del Contraembassament. 0,9 km: Pal indicador que assenyala el camí que porta a Llastarri. És un camí ample que va pujant en direcció est (foto 6).
1,7 km: S’acaba el terme municipal de Soperia on hi ha un pal indicador que diu “Mirador de Sopeira” (foto 7). Ara es continua per l’antic camí que està indicat amb marques grogues i va ascendint en mig de boixos, roures, alzines i algun faig. A mesura que anem fent camí, tenim de referència les parets de la Roca de la Canal.
2,9 km: S’arriba a un planell on hi ha la Necròpolis de Llastarri (foto 5 i 8).
Aquí girem en direcció sud per una pista agrícola i planejant pel mig dels antics bancals.
3,2 km: S’arriba a les cases del poble de Llastarri on hi ha les dues roques on podia estar situat el castell (foto 9).
B: Per la pista que passa per Santa Maria de Miralles.
També s’hi pot arribar des de Sopeira passant per Sant Gregori, per una pista en molt males condicions, apta només per vehicles 4×4, que puja pel barranc de Miralles que cal seguir durant 9,4 km, però no té l’encant de passar per l’antic camí de Sopeira a Llastarri.
La Terreta ha estat habitada des de temps pretèrits. Els ibers iacetans van poblar aquest territori des del s. VI aC durant un període de gairebé mil anys (s’han trobat monedes iberes als voltants de Castellet). Es va passar del món iber a la cristianització donat que la romanització va afectar poc els habitants d’aquesta zona.
Els romans van passar per la Terreta a través d’una via secundària que passava per Viacamp, Girberta, Pont d’Orrit, …, que seguint el curs de la Noguera Ribagorçana arribava fins a la Vall d’Aran. S’han trobat làpides romanes als Masos de Tamúrcia i a Sopeira (avui desaparegudes). Les restes més importants del passat romà es troben a l’interior de l’església de Sant Pere d’Orrit, amb dues pedres que es van aprofitar per fer els primers esgraons del cor de l’església. Un estudi arqueològic ha determinat que es tracta de pedra de Santa Tecla, que únicament es troba a Tarragona. És una varietat de marbre de baixa qualitat, per tant, va pujar de Tarraco. Per la grafia que utilitzada és del segle II dC i és el pedestal d’una estàtua. És un regal d’uns fills a la seva mare AEMILIAE.
La cristianització es va iniciar al s. VI, monjos hispanogots des de les seves cel·les serien els veritables organitzadors de la nova religió des del mont eremític de la roca de Sant Cugat, Ministeriolo i la vall de les Celles. Les esglésies es construeixen fora del nucli de població, evidenciant que aquest ja existia abans. La propagació de la catequesi i la vida monàstica es van estendre a partir dels vells centres pagans com Apolotensi (Alaó??).
D’època tardoromana i alt-medieval és el jaciment dels Altimiris (finals del s. V a finals del s. IX) (475-500 dC). És una població que s’estructura al voltant d’una església paleocristiana de grans dimensions i única en aquest territori. Està situat a 867 m d’alçada, als contraforts de les parets del Montsec d’Ares.
Al voltant de l’església (500-525) han aparegut restes d’habitatges, sitges, llocs per recollir aigua, etc. Podria tractar-se d’un centre eremític o monestir visigòt, molt ben protegit per les roques del Montsec i el pas de Santa Cecília i aïllat dels poders eclesiàstics i polítics en el moment de la caiguda de l’Imperi Romà i l’inici del feudalisme.
La invasió musulmana va arribar als voltants del 716-725, va afectar poc a la Terreta, l’ocupació va ser una mena de pacte de fidelitat i de pagament de tributs que recollien les pròpies autoritats locals. La línia d’ocupació real estava situada per sota del Montsec. Això es va establir en el moment que es va aturar la invasió franca l’any 732 amb la derrota dels musulmans en la batalla de Poitiers a mans de Carles Martell.
Es tractava, doncs, d’una ocupació més formal que real. Les valls del Pirineu eren “visitades” per les forces musulmanes en ràpides incursions de càstic, amb el pretext del cobrament dels impostos als quals estaven sotmesos. Per tant, l’ocupació no era permanent ni hi havia cap organització política. Tot això feia que la submissió fos lenta i poc sincera i disposada a trencar el pacte davant de qualsevol signe d’afebliment musulmà.
Aquesta situació es trenca arran de la forta immigració massiva de primera hora cap a les terres del Pirineu, fugint de la dominació musulmana i a la intervenció francesa sobre Saragossa l’any 778 (que va donar lloc a la llegenda de Roldán). També hi van ajudar les primeres rebel·lions dels mateixos musulmans del nord a la recerca d’obtenir la independència de l’emirat cordovès, que en alguns casos, van ser ajudats per cristians de la zona.
L’emirat reacciona amb diverses expedicions a Saragossa i al Pirineu a càrrec d’Abd-Al-Raman I l’any 781 i de Hishram contra els territoris de Suleiman de Barcelona l’any 791, desbaratant les aliances i els compromisos amb els cristians del nord, enfrontant-se a les tropes de Guillem de Tolosa per les terres d’Aquitània. Aquestes revoltes i incursions van causar la destrucció d’esglésies i de monestirs com Alaó, el de Tavèrnoles, el d’Obarra, considerats focus de resistència.
Tots aquests problemes de la frontera van fer que els francs optessin per crear una “marca” al sud dels Pirineus que culmina conquerint Girona l’any 785, la Seu d’Urgell l’any 788, Barcelona l’any 801 i Orrit l’any 802.
El pagus d’Orrit fou confiat al custo de la frontera Aquitana a Guillem I de Tolosa, cosí de Carlemany, que fou el primer a intervenir establint contactes amb els caps locals indígenes vers l’any 802. Els comtes de Tolosa dominen el pagus de Pallars i la Ribagorça d’ençà que el comte Bigó de Tolosa, l’any 806 convingué amb els habitants d’aquests territoris per regir-los i protegir-los formant part de l’imperi Carolingi.
Seguidament, s’estableix el que es coneix amb la marca Tolosana que és una veritable frontera entre el món cristià i el musulmà a la Terreta. Aquesta línia defensiva estava formada pels castells dels pobles de la Terreta que s’aniran explicant en aquesta sèrie de “Els castells de la Terreta”.
Amb aquesta ocupació es crea un nou ordre social que vertebrarà el territori de la Terreta: el poder de l’església representada pel potent monestir de Santa Maria d’Alaó i el poder comtal amb la creació del comtat de Pallars i la infeudació dels castlans, de les terres i de les persones que estan en el seu territori. Així s’entra en l’era del feudalisme.
Un fet important el va ocórrer quan Ramon Llop (Ramon I) (872-929), obtingué la independència política de Tolosa l’any 872 i va intentar l’eclesiàstica amb la creació d’una nova diòcesi al Pallars l’any 888, futura seu de Roda, per desvincular-se del bisbat d’Urgell que Carlemany havia establert.
Entre 904-908 es van patir trasbalsos i raids en el sector ribagorçà. L’any 904 el valí de Lleida Lubb ibn Muhàmmad, des de Balaguer, passant pel coll d’Ares, fa una incursió al Pallars destruint els castells de Castissent, d’Aulàs, Sarroca de Bellera, Mola de Baro i arriba fins a Sort. Aquesta campanya va costar la vida a 700 cristians i el captiveri de 1.000, entre ells Isarn, el fill de Ramon I, que va estar presoner a Tudela durant 14 anys fins que va ser alliberat pel seu cosí Sanç Garcés I de Navarra.
L’any 907 Al-Tawil d’Osca va destruir el castell de Roda i quasi arriba a les portes d’Alaó, passant per Campo, on destrueix la seva església i, travessant de la serra del Sis (Coll del Vent) arriba a Alaó.
El va succeir el seu fill Unifred Bernat I (920-955). Ramon II, fill de l’anterior, i la seva dona Garsenda varen establir la seu cardenalícia a Roda d’Isàbena que va ser consagrada sota l’autoritat metropolitana de Narbona pel seu bisbe Aimeric el dia 30 de novembre de 957. El bisbe consagrat va ser Odesind fill de Ramon II i Garsenda.
L’atac àrab perpetrat per les tropes capitanejades pel fill d’Almansur, Abd Al-Málik, l’any 1006 destrueixen Roda i prenen en captivitat el seu bisbe Aimeric, arriben fins a Areny i capturen persones del monestir d’Alaó. Aquesta va ser la darrera incursió musulmana a la zona de la Terreta. A partir d’aquest moment es gira la truita, i són els cristians els que foragiten els musulmans de les terres meridionals. Amb la conquesta del pla de Lleida els segles XI i XII els castells de la Terreta deixen de tenir la funció defensiva pels quals s’havien construït i, a poc a poc, les seves pedres seran utilitzades en les construccions de les cases properes al castell, això va fer que avui molts d’ells pràcticament hagin desaparegut.
Els castells que s’explicaran en aquesta sèrie són:
Castell d’Enrens
Castell de Llastarri
Castell de Miralles
Castell de Corbins
Torre forta de casa Casolà de la Torre de Tamúrcia
Castell d’Espluga de Serra
Castell de Castelleto de la Terreta
Castell d’Aulàs
Castell de Sapeira
Castell de Turmeda
Castell d’Orrit
Castell de Sant Eulàlia
Castell d’Escarlà
Castell d’Espills
A més a més, hi afegiré els d’Areny, Montanyana, Prullans, Torre Amargós, Alsamora i Castellnou del Montsec.
De cada castell explicaré la seva història, els documents on surten, l’estat de conservació, el track per poder-hi accedir i les circumstàncies de com el vaig poder trobar, donat que quatre d’ells es donaven per perduts.
Bibliografia
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
Enciclopedia.cat
Catàleg del patrimoni arquitectònic, paisatgístic i ambiental de l’ajuntament de Tremp.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV
Inventari d’esglésies. Pallars Jussà. Arxiu Gavín
Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Jordi Pons i Sala
Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Castell de TurmedaCastell de Santa EulàliaCastell d’Espluga de SerraCastell d’Orrit