A prop de la casa Cortit es troben les restes d’una església romànica situada al costat del barranc de la Font. Només queden els fonaments d’un absis semicircular orientat a l’est i les parets laterals que fan que es pugui resseguir el perímetre de l’església (fotos 1, 2 i 3).
Moltes de les pedres d’aquest temple van ser utilitzades en la construcció de la font que es troba a sota i a la vora del barranc (foto 4) i en els diferents recintes annexes al mas.
Casa Cortit està situada al terme de Castissent (foto 5) és una casa forta que pertanyia a una nissaga important establerta en aquella zona i emparentada amb la noblesa del Pallars i de la Ribagorça (fotos 6 i 7). Trobem que Guillem de Cortit devia formar part de la conquesta de Vila-real, pel fet que Jaume I li va concedir, el dia 11 de gener de 1272, una terra amb l’obligació d’establir la seva residència en la nova vila que s’estava construint. En aquesta casa també va néixer Agnès de Cortit i de Colomina, que va ser abadessa del monestir de Vallbona de les Monges des del 9 de gener de 1748 fins al 4 de novembre de 1787, data de la seva mort (foto 8).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
L’església de la Mare de Déu del Roser de Mont-rebei apareix mencionada l’any 1391, on el capellà de Mont-Rebeyg hi constava que tenia assignats dos sous per donar assistència espiritual a la població que hi havia i que, amb el temps, es va reduir al mas del mateix nom.
La capella estava situada dins del mas, amb una porta d’entrada pròpia amb grans dovelles, similar a les capelles dels masos de la zona i una petita espadanya (sense campana) a la part més alta del llenat i a prop de la façana principal (fotos 1 i 2). Al costat de l’entrada hi havia un nínxol que podia fer d’ossera i quan es va expropiar el mas, les restes van ser traslladats a Tremp (foto 3). A la paret oest hi havia un petit cementiri on estaven enterrats els descendents del mas. Actualment, el mas de Mont-rebei està totalment ensorrat a causa del fet que les aigües del pantà de Canyelles l’inunda quan està ple (foto 4).
És un jaciment arqueològic datat en l’antiguitat tardoromana i altmedieval (finals del s. V a finals del s. IX). S’estructura al voltant d’una església paleocristiana de grans dimensions i única en aquest territori. Segons els arqueòlegs el jaciment es pot datar entre el 475 i el 500 i l’església entre el 500 i el 525 dC (fotos 1 i 2).
Està situat a 867m d’alçada, tocant els contraforts de les parets del Montsec d’Ares (fotos 3 i 4).
Al voltant de l’església han aparegut restes d’habitatges, sitges, lloc per recollir aigua, etc. Podria tractar-se d’un centre eremític o monestir visigòtic. Molt ben protegit per les roques del Montsec i el pas de Santa Cecília (foto 5) i aïllat dels poders eclesiàstics i polítics en el moment de la caiguda de l’Imperi Romà i l’inici del feudalisme.
Aquest conjunt arqueològic ha estat estudiat per la professora Marta Sancho i el Sr. Walter Alegría de l’UB.
Accés: pel camí que porta a l’estret de Mont-rebei, surt un camí en direcció est (pal indicador) (513m) i en aproximadament 1 km s’arriba al jaciment (867m).
Lluís Colomés, Josep Colomés, Alfonso Carbajo, Lluís Boqué, Josep Moragas, Jean Claude Bardin, Joan Eslava, Josep Pagés, Josep Maria Grau, Jaume Hernández, Jordi Olivé, Lluís Llauradó i Anna Maria Pérez Vendrell.
Àmbit territorial: les Garrigues-la Conca de Barberà
Aquesta etapa transcorre per camins veïnals i pistes agrícoles entre pinedes i conreus d’oliveres i quan s’arriba a la Conca de Barberà comença el cultiu de la vinya.
0,0 km Vinaixa. Aquesta població pertany a la comarca de les Garrigues i limita pel sud amb la Conca de Barberà. El seu nom prové de l’àrab, Ibn Aisa (fill d’Aixa). Era un antic castell musulmà que a partir del s. VIII s’hi va establir la població al seu voltant anomenant-se Beni-Aixa. Va ser conquerida per Ramon Berenguer IV, el qual va atorgar la carta de població. Sortim del poble des de la carretera de Tarragona i passem per la vorera de l’N-240 en direcció a Montblanc.
0,5 km: Prenem el camí de Comasegarra que surt en direcció sud. Són dos quart de vuit del matí, fa dies que plou a les Garrigues, la terra està mullada i hi ha molta humitat a l’ambient i la boirina deixa passar alguns raigs de sol (foto 1), la pista està asfaltada i va pujant enmig de pins i oliveres (fotos 2 i 3).
1,0 km: Travessem per un pont elevat l’autopista AP-2.
2 km: Passem per damunt de l’AVE Barcelona-Madrid (foto 4).
2,5 km: La carrerada ens porta al Coll dels Pins (foto 5) i passa paral·lela a la trinxera excavada per on passa el tren de Sant Vicenç de Calders-Lleida. Entrem a la Conca de Barberà per on transcorren les vies de comunicació més importants entre Tarragona i Lleida: l’AP-9, l’AVE i el ferrocarril regional (foto 6).
7,3 km: Creuem la TV 7004 i entrem a Vimbodí per l’avinguda dels Amics de Vimbodí. Travessem el poble d’oest a est pel carrer Major (foto 7). Agafem el carrer Catalunya i després de passar pel costat dels antics rentadors (foto 8), sortim del poble pel raval de Poblet. Deixem Vimbodí a la nostra esquena (foto 9) i seguim en direcció sud.
9,1 km: El camí ens porta a la carretera TV 7002 que seguirem en direcció sud.
9,5 km: A la nostra esquerra està la Mare de Déu dels Torrens (foto 10). L’ermita dels Torrens va ser fundada l’any 1484 per l’abat de Poblet Juan Payo Coello, en estil gòtic, per posar-hi la Mare de Déu dels Torrens que feia poc que s’havia trobat enmig d’un canyar en aquest lloc. L’any 1714 va ser reformada totalment en estil barroc tal com avui es pot veure.
9,8 km: Prenem a l’esquerra el camí de Milmanda (foto 11).
11,1 km: Castell de Milmanda. La primera referència documental es troba a mitjans del s. XII. Aquest lloc va ser un assentament iber, grec fenicis i romà. Sempre ha estat un castell-palau i no va tenir gaire importància estratègica des del punt de vista militar. Actualment, pertany a l’empresa vinícola Torres que conrea les terres plantades de vinya al seu voltant (fotos 12 i 13).
12,8 km: Entrem a l’Espluga de Francolí pel carrer de Milmanda. Carrer Rovira i Virgili i plaça Montserrat Canals (foto 14) on hi ha el Casal de l’Espluga de Francolí, construït per Lluís Carulla l’any 1963, actualment és un equipament cultural polivalent. Agafem el carrer Lluís Carulla fins a la plaça de l’església (foto 15). Sortim pel carrer de l’Ermita. Continuem pel camí del Mas de Móra, ara caminem pel GR 171/GR 175-2. A poc a poc ens aproximem a Montblanc on es poden veure les vinyes juntament amb la indústria i el parc logístic de la vila comtal (foto 16).
19,8 km: Aqüeducte (foto 17). Les epidèmies del primer terç del s. XVIII que va patir Montblanc i que van provocar la mort de 152 persones, va fer que es fessin les primeres obres per portar aigua des de la mina de la Pascuala a la Font Major. Aquestes van concloure l’any 1804 amb la construcció d’un aqüeducte que portava l’aigua des de la font de la Pascuala al Cingle Blanc fins a Montblanc, per poder superar el desnivell es va haver de construir aquest aqüeducte que, per on passa el camí, és el punt més alt.
20,1 km: Entrem a Montblanc pel Portalet de la Serra (foto 18). L’any 1076 es va fundar el primitiu poble de Montblanc, estava ubicat a l’aiguabarreig dels rius Anguera i Francolí, per aquest motiu es va denominar Duesaigües i el 1155 apareix amb el nom de Vilasalva (vila sense impostos). A causa de les contínues inundacions que va patir i a la necessitat de disposar d’una plaça forta al camí entre Tarragona i Lleida, Alfons I va ordenar el seu trasllat a un turó que la faria més segura i protegida. L’any 1163 aquest rei atorga a Montblanc una carta de població. Al s. XIV la població de Montblanc es va protegir amb una muralla de 1.500 metres que encerclava tot el nucli antic. Aquesta muralla conté torres de defensa i portals d’accés a l’interior que avui en dia encara perduren.
Després de passar pel Portalet de la Serra, continuem pels carrers de Sant Marçal i de la Font Major arribem a la Plaça Major, on trobem la impressionant Font de la Vila, amb tres aixetes i un abeurador (foto 19) i sota les porxades hi ha les antigues quarteres per a mesurar el cereal (fotos 21 i 21). Aquesta vegada hem acabat l’etapa fent un bon dinar a la Fonda del Àngels. Pròxima etapa: Montblanc-Alcover.
Aquesta etapa transcorre per camins veïnals i pistes agrícoles entre conreus d’arbres fruiters, oliveres i ametllers i abans d’arribar a Vinaixa, a la serra de les Solanes, hi ha pinedes. Els primers 12 km del recorregut segueix el GR-3 (GR central de Catalunya).
0,0 km: Estació de ferrocarril de les Borges Blanques. Anem en direcció nord fins a trobar el carrer de la Cavalleria per poder travessar el canal d’Urgell i la línia de ferrocarril.
0,3 km: Pont, per la dreta agafem les escales metàl·liques per baixar del pont, anem en direcció sud fins a trobar la banqueta del canal d’Urgell (foto 1).
0,7 km: Agafem la banqueta del canal d’Urgell en direcció sud (foto 2), la seguim al llarg d’un quilòmetre, el canal actualment no porta aigua pel fet que no és època de regar els conreus (foto 3).
1,8 km: Deixem el canal i agafem la pista que surt en direcció sud-est (foto 4). Estem en la carrerada de la Font Vella que coincideix amb el GR-3. A dreta i esquerra podem veure com la tardor modifica els colors dels arbres fruiters (fotos 5 i 6) que són regats amb l’aigua del canal. A mesura que anem en direcció sud, l’aigua ja no arriba als camps i els conreus de fruiters canvien per oliveres (foto 7), en aquests moments estan carregades d’olives arbequines que produeixen l’oli de la denominació d’origen les Garrigues (foto 8) i per ametllers (foto 9). A poc a poc ens anem apropant al poble de la Floresta (foto 10).
5,6 km: La Floresta. A l’esquerra de l’entrada del poble hi ha l’imponent castell que té els seus orígens al s. XII, posteriorment es va engrandir i transformar en estil gòtic i després renaixentista. Va pertànyer als comtes de Pallars, als ducs de Cardona i de Medinaceli. Actualment, és propietat de particulars i d’institucions eclesiàstiques (foto 11). A la dreta hi ha el pou de gel, únic exemplar que es conserva a la comarca de les Garrigues (foto 12). Passem pel carrer Major i sortim del poble pel carrer de l’alcalde J. Torné.
6,2 km: Travessem la carretera LV-2012 i agafem el camí dels Boixols, que al cap de 300 metres creua la via del tren per un pont. Continuem per aquesta carrerada en direcció sud seguint les marques vermelles i blanques del GR-3. Al llarg d’aquest tram podem veure grans extensions de plantacions d’oliveres per poder recol·lectar les olives de forma mecanitzada (foto 13).
9,3 km: A l’esquerra de la pista hi ha una cabana de pedra seca que presenta un tret característic de les construccions típiques de la comarca: un gran arc de mig punt de descàrrega (foto 14). A dins hi ha una menjadora pels animals de peu rodó (foto 15), una llar de foc en un dels extrems i un parell d’armaris integrats a la paret (foto 16).
9,5 km: Travessem el canal Segarra-Garrigues.
12 km: Ermita de Sant Bonifaci (foto 17).
12,1 km: Deixem el GR-3 que va en direcció est i agafem a la dreta la pista que baixa en direcció sud. És el camí de Barrils i Sant Bonifaci.
14,7 km: La carrerada va ascendint per la serra de les Solanes fins a arribar als 518 metres d’altitud. Després amem baixant.
16,9 km: A l’esquerra tenim la via del tren. El camí transcorre paral·lel a les vies.
17,8 km: Passem per sota de l’N-240.
18,1 km: Entrem a Vinaixa per sota del pont del ferrocarril Sant Vicenç de Calders-Lleida (foto 18).
És un jaciment arqueològic datat en l’antiguitat tardoromana i altmedieval (finals del s. V a finals del s. IX). S’estructura al voltant d’una església paleocristiana de grans dimensions i única en aquest territori. Segons els arqueòlegs el jaciment es pot datar entre el 475 i el 500 i l’església entre el 500 i el 525 dC (fotos 1 i 2).
Està situat a 867m d’alçada, tocant els contraforts de les parets del Montsec d’Ares (fotos 3 i 4).
Al voltant de l’església han aparegut restes d’habitatges, sitges, lloc per recollir aigua, etc. Podria tractar-se d’un centre eremític o monestir visigòtic. Molt ben protegit per les roques del Montsec i el pas de Santa Cecília (foto 5) i aïllat dels poders eclesiàstics i polítics en el moment de la caiguda de l’Imperi Romà i l’inici del feudalisme.
Aquest conjunt arqueològic ha estat estudiat per la professora Marta Sancho i el Sr. Walter Alegría de l’UB.
Accés: pel camí que porta a l’estret de Mont-rebei, surt un camí en direcció est (pal indicador) (513m) i en aproximadament 1 km s’arriba al jaciment (867m).
Les restes de la capella de Santa Margarita estarien dins del complex del mas d’Auberola, propietat dels Sullà que eren els senyors de Sapeira, el Meüll i d’Auberola. Es tracta d’una masia forta que s’autoprotegeix amb les seves construccions i també aprofita tota la roca on està construïda per fer-la més defensable (fotos 1 i 2). Al no poder accedir a l’interior del recinte no he pogut identificar la capella de Santa Margarida. En l’Inventari d’Esglésies del Pallars Jussà de l’Arxiu Gavín publicat l’any 1981, hi ha una fotografia d’aquesta capella on diu: “una vista del que resta del mur (juny 1978)”.
Casa Auberola està ubicada entre els barrancs del Coscó i del Gros i està situada a sota del Meüll, poble que en el seu dia va ser un senyoriu de la nissaga dels Sullà (foto 3).
Accés:
Per arribar-hi cal agafar la pista que surt de Castellnou en direcció nord, ràpidament gira cap a l’est i va descendint per anar als diferents camps de conreu. A 1,7 km es troba la casa Mariagnet, la pista passa pel davant del corral del bestiar i continua descendent fins que arriba a Auberola al cap de 4,1 km.
Bibliografia:
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Està situada a 400m del coll del mateix nom, ja en la vessant del Noguera Pallaresa, a tocar del nucli antic de Ipsa Fabricata nom documentat l’any 1038 quan s’esmenta com a part del castell de Mur. Aquest nucli de població va desaparèixer al s. XIV degut segurament a la pesta. Hi han ruïnes d’habitatges (un més gran que els altres) i es pot trobar restes de mena (hi havia una farga de ferro) (fotos 1 i 2). Aquest lloc tenia un especial interès ja que controlava l’accés al coll d’Ares, a la conca de Tremp i a la Ribagorça.
L’església és un edifici romànic del s. XII amb una nau de canó lleugerament apuntada, un absis semicircular amb un ràfec bisellat amb petites mènsules (similars a Torre de Tamúrcia i Sant Roc de Prullans), tot i que aquestes són una mica més amples) i una finestra de doble esqueixada (fotos 3, 4 i 5). A la paret de ponent hi ha una espadanya amb dues finestres per allotjar dues campanes que actualment han desaparegut (foto 6).
La porta s’obre a la paret sud amb una arquivolta en degradació i les dovelles extradossades per una motllura llisa a mode de guardapols (amb alguna decoració formada per boles, cups i cilindres), molt igual a la de Sant Pere de Tercui (foto 7).
S’hi fa un aplec el darrer diumenge de maig.
Jaciment de la Fabregada: En aquest lloc, a principis del s- XI, s’hi va establir una població que consta de dues àrees ben definides, una defensiva i perimetral i una altra industrial per a la fabricació de ferro on encara s’hi poden trobar restes de mena d’aquest metall.
Accés: Per la pista asfaltada que va de Castissent, Mont-rebei i a Sant Esteve de la Sarga.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Castellnou del Montsec és una vila closa que aprofita el terreny i la roca per l’autodefensa. A la part nord es pot veure la muralla que s’alterna amb trams sortits que podien fer la funció de bestorres o torres de franqueig que servia per instal·lar-hi unes fustes a mode de matacà per augmentar el seu poder defensiu (s. XI-XII).
On possiblement estava situat el primitiu castell del s. XI i la seva torre, la família dels Portolà hi va edificar l’actual casal de grans dimensions i com element defensiu hi ha un cimbori a cada angle de les parets est i nord.
A l’extrem est del poble hi ha l’església de Sant Esteve (foto 1), sense un estil arquitectònic definit i molt modificada per ampliacions posteriors. Sembla que està situada fora de la muralla, encara que estaria al damunt de l’esperó rocós i tancaria la part est del poble (fotos 2 i 3). De la primitiva església romànica en quedaria la paret de ponent on encara hi ha una finestra amb doble esqueixada (foto 4). Al seu interior hi havia un retaule barroc que fou destruït l’any 1936, un fragment amb l’heràldica dels Portolà es va poder salvar i actualment està a la Diputació de Lleida.
Possiblement amb la construcció del casal del Portolà es devia modificar el conjunt del castell medieval i església romànica adjunta.
Fins al 1847 era municipi propi, després passà a formar part d’Alsamora i ara de Sant Esteve de la Sarga.
Accés: Per la pista asfaltada que va de Castissent a Mont-rebei, tot just al trencall del pàrquing de Mont-rebei s’agafa una pista en direcció est que va a la Clua, Torre Amargós i Castellnou del Montsec.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.Arxiu Gavín de les Avellanes.
L’església de Sant Esteve d’Alsamora està situada a ponent del poble (foto 1), està molt modificada i només queden restes de la primitiva església romànica a la paret nord (foto 2). El temple està totalment en runes, estava format per una sola nau amb un campanar quadrangular que descansa sobre la paret est, on hi ha també la porta d’entrada, i la volta (fotos 3, 4, 5 i 6). Destaca la Custòdia que hi ha a la clau de volta de la portalada (foto 7).
Al seu interior es venerava la Mare de Déu de la Feixa que estava situada al centre del retaule de l’altar major (foto 3). Era una talla romànica de fusta de 60 cm d’alçada de la qual no se’n guarda cap fotografia, però segons els testimonis respon fidelment al dibuix que presideix els goigs. Només eren visibles el cap de la Verge i del Nen Jesús envoltada d’un mantell (fotos 3 i 8). Quan hi havia el més petit problema en la vinguda d’un infant al món, ràpidament es posava el mantell de la Verge de la Freixa a la mare en dificultats.
Durant la Guerra Civil la imatge es va salvar de la seva destrucció en ser amagada sota el cingle del Montsec, però cap als anys seixanta del segle passat, coincidint amb la gran despoblació del país, va ser robada i mai més se n’ha sabut res.
A l’extrem de llevant del pobre hi ha una església moderna al costat del cementiri (foto 9).
Accés: Per la pista asfaltada que va de Castissent, Mont-rebei i a Sant Esteve de la Sarga.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
El canut dels minairons 