La finalitat d’aquesta sèrie al blog, és explicar a les noves generacions què es menjava a la Terreta i com es preparaven algunes receptes, per tal que no es perdin i que tothom, que ho desitgi, pugui aprendre de la vida dels seus avantpassats i al mateix temps degustar aquestes menges. També vol ser un homenatge a les nostres mares i padrines*, que, darrere de les llars de focs i dels fogons de les cuines econòmiques, van mantenir vives les tradicions culinàries de la Terreta i van alimentar i cuidar de les seves famílies.
L’alimentació a la Terreta es caracteritzava pels productes que donava el país i la seva estacionalitat, motiu pel qual eren tan importants les tècniques per conservar els aliments i poder-los consumir durant tot l’any.
Les matèries primeres les oferia la terra. S’anava a l’hort, al corral, al forn, a caçar, al bosc o al rebost per les conserves. Pocs eren els aliments que s’havien d’importar: el bacallà, les arengades, l’arròs i el sucre. S’havia de donar una solució eficient als excedents de temporada, fent conserves, tupines, assecant, salant…. i també era una cuina de l’aprofitament, res es podia fer malbé.
Eren les dones les cuineres de les cases, habitualment les padrines i cadascuna tenia el seu toc especial, aquell petit secret: un punt de cocció determinat, una espècie o una herba aromàtica… Omplir la panxa, que és una necessitat vital, esdevé un meravellós plaer pels sentits. Aquestes receptes centenàries es transmetien oralment de generació en generació i ens faran recordar i reviure olors i sabors que tenim tots en algun raconet de la memòria.
Tanmateix aquesta sèrie, no només vol ser una eina de transmissió de receptes, sinó que vol explicar com era la vida d’abans a través de la seva alimentació, per comprendre millor com era la vida dels nostres ancestres al llarg de moltes generacions.
La gastronomia també ens apropa i ens ajuda comprendre com s’organitzaven les famílies, o sigui les unitats econòmiques entenent que cada casa era una empresa, com aprofitaven els recursos naturals, com dirigien els seus esforços a la supervivència i a la generació d’excedents, a fi de fer les cases fortes i permetre una societat viable i pròspera.
La cultura d’un país també es pot explicar a través de la seva gastronomia, i aquesta sèrie vol ser una finestra oberta a la cultura de la Terreta a partir del seu patrimoni culinari.
El contingut d’aquesta sèrie se centrarà en la presentació d’unes quaranta receptes, tant de plats quotidians com dels àpats propis de les festes assenyalades. A més, inclourà un apartat dedicat a la cuina de l’aprofitament i diverses monogràfics temàtiques, com ara l’aprofitament integral del corder o del porc i dels sistemes de conservació dels aliments que es feien servir a la Terreta.
* Dedicat a la nostra padrina, Maria Roy i a la nostra mare, Maria Figuera de casa Jumperna de Sapeira.
Circular Front de Pallars: Aramunt, trinxeres de Sant Corneli i de Vilanoveta, Aramunt Vell.
Història/ressenya:
Els dies 7, 8 i 9 d’abril de 1938 les tropes franquistes arriben a la Conca de Tremp, travessen el riu Noguera Pallaresa i estableixen el cap de pont de Tremp. L’objectiu militar era controlar les centrals hidroelèctriques de Pobla de Segur i de Talarn-Tremp per tallar l’energia elèctrica que subministraven a la indústria de guerra de la Generalitat de Catalunya a Barcelona.
Des del Montsec fins a les Valls d’Àneu i al llarg del riu Noguera Pallaresa, es va establir un front de guerra d’uns cent quilòmetres, que es va mantenir actiu des d’abril de 1938 fins al gener de 1939.
Aquest front estava format per dues línies defensives-ofensives, una per a cada exèrcit, traçades en paral·lel i separades, en alguns punts, per molt poca distància.
Durant els nou mesos que va durar del front, s’hi van produir enfrontaments de gran duresa, tot i això, no van alterar significativament la línia de combat, causant una gran quantitat de morts i de ferits en ambdós bàndols.
La muntanya de Sant Corneli va ser un escenari d’uns combats irracionals, on les forces republicanes, situades en una cota més baixa i sense cap protecció, van intentar sense èxit conquerir el cim d’aquesta muntanya, patint una gran quantitat de baixes.
Vilanoveta és un turó que barra el pas al riu de Carreu, va ser fortificat pels nacionals amb trinxeres de formigó per impedir l’avanç republicà que pretenia trencar el front en aquest lloc per recuperar el terreny perdut.
Aquesta excursió combina el paisatge i la història, ja que al llarg del recorregut encara s’hi poden veure les trinxeres d’ambdós bàndols, testimonis del patiment que hi va haver en aquest indret del Pallars Jussà.
Un grup nombrós d’amics de l’Associació d’Amics de les Muntanyes de Prades i acompanyats de l’historiador Manel Gimeno (foto 1), vam realitzar aquesta excursió gaudint d’un dia esplèndid i vàrem aprendre molt del Front de Pallars.
0,0 km: Aramunt, caminem en direcció sud-oest fina a trobar el riu Carreu.
0,8 km: Travessem el riu Carreu i continuem per la pista que passa per la base de la muntanya de Sant Corneli.
1,1 km: Font de la O. Cal aprofitar per agafar aigua donat que en tot el recorregut no hi ha cap font.
1,5 km: Font Mentidera (foto 2), el seu nom és pel fet que s’amera quan hi ha canvis baromètrics a l’atmosfera.
1,6 km: Pal indicador (foto 3). Deixem la pista i prenem el camí que puja pel mig d’un bosc de pins replantats els anys seixanta del segle passat (foto 4). Aquest camí el vàrem construir els nacionals per poder portar els subministraments de les tropes situades al cim de Sant Corneli (foto 5). La carrerada fa ascendint fent ramanxoles, i a mesura que es va pujant podem gaudir d’unes magnífiques vistes de la Conca de Tremp i del pantà de Sant Antoni (foto 6).
6 km: Sant Corneli. En aquest indret ja es poden veure les estructures militars i restes de llaunes dels àpats que feien els soldats en aquest lloc i de les trinxeres que envoltaven tot el turó (fotos 7 i 8). Al cim de Sant Corneli hi ha la petita ermita romànica (foto 9) i una creu monumental “al caiguts” que un llamp va fer caure (foto 10). A l’extrem est del turó hi ha una línia de búnquers i trinxeres que el defensaven dels atacs frontals dels republicans, situats molt a prop i en una posició més baixa (foto 11). Iniciem el descens en direcció est.
7,6 km: Pas del Llop. Aquí trobem les primeres trinxeres republicanes (foto 12) que continuen al llarg de quasi dos kilòmetres (foto 13).
8,1 km: Continuem per una pista que circula en direcció est.
10,7 km: Collades de Baix. Deixem la pista i prement un camí que baixa en direcció nord, per després girar cap a l’oest seguint el curs del riu Carreu. El camí és pedregós i pot resultar una mica dificultós.
12,4 km: Travessem el riu Carreu i continuem per un petit corriol.
13 km: Cases de Vilanoveta (foto 14). Prenem la pista en direcció oest; davant nostre es veu la serreta on hi ha les trinxeres de Vilanoveta (foto 15).
13,6 km: Deixem la pista i agafem un corriol a l’esquerra.
13,9 km: Trinxeres de Vilanoveta (fotos 16, 17 i 18). Baixem per un caminet en direcció nord i després cap a l’oest.
15 km: Agafem la pista en direcció oest.
15,4 km: Deixem la pista i agafem l’antic camí d’Aramunt Vell.
16,9 km: Aramunt vell (foto 20).
17,7 km: Font vella d’Aramunt (foto 21).
18,4 km: Aramunt.
Bibliografia:
Manel Gimeno Llardén. Del Montsec a les Valls d’Àneu seguint els indrets d’una guerra. Front de Pallars 1938-39. Editorial Bresca.
Manel Gimeno Llardén. Indrets d’una guerra. Cronologia del front de Pallars. Abril 1938-febrer 1939. Editorial Bresca.
Tal dia com avui de fa 87 anys, el dia 25 d’octubre de 1938, es va fer el primer acte oficial d’acomiadament de les Brigades Internacionals per part del Govern de la República Espanyola, a l’esplanada de l’alberg de l’Espluga de Francolí.
Es calcula que van venir a Espanya per lluitar a favor de la República uns 40.000 homes i dones de 54 països diferents, dels quals en van morir uns 18.000, el que representa una mortalitat superior al 45%. Alguns autors incrementen aquestes xifres fins als 59.380 internacionals.
Van ser organitzats en 5 Brigades, de la XI a la XV. Eren forces molt disciplinades, ben organitzades i profundament motivades políticament. Foren utilitzades com a forces de xoc. Van lluitar gairebé en tots els fronts, participant en les batalles més importants de la Guerra Civil: Madrid, la Granja-Segovia, Jarama, Guadalajara, Belchite, Terol, Ofensiva d’Aragó i de l’Ebre. Els dies 22 i 23 de setembre de 1938 van ser els seus darrers dies de combat.
Els brigadistes que lluitaven a la batalla de l’Ebre foren concentrats a l’esplanada del túnel de l’Argentera (fotos 1 i 2).
Van ser acomiadats en dos actes molt emotius. El primer tingué lloc el dia 25 d’octubre, davant de l’hospital militar de les Masies de l’Espluga de Francolí (avui alberg) (fotos 3 i 4), on els brigadistes internacionals van lliurar la seva bandera a l’exèrcit Popular de la República (foto 5). Aquest acte va ser presidit pel president del Govern, Juan Negrín, que els hi va dir: “Habéis venido a España, espontáneamente, a defender nuestro país (…) por vuestra propia voluntad de sacrificar lo que más difícilmente se presta a nadie: a sacrificar la vida. Veníais a defender la justicia, el derecho escarnecido, porque sabíais, también, que aquí, en España, se jugaba la libertad del mundo entero” (foto 6). També hi eren presents el cap d’Estat Major de la Defensa, el general Vicente Rojo, el coronel cap de l’Exèrcit de l’Ebre, Juan Modesto (foto 7) i altres autoritats militars i civils de la República (foto 7). Aquest acte va ser immortalitzat amb fotografies de Robert Capa (fotos 1 a 9).
El dia 28 d’octubre van ser acomiadats a Barcelona per més de 200.000 persones, realitzant una desfilada pels carrers de la ciutat (fotos 10, 11 i 12).
L’acte de la Ciutat Comtal va ser presidit pel president de la República, Manuel Azaña, el del govern, Juan Negrín i el president de la Generalitat, Lluís Companys. També hi estaven dirigents polítics com Dolores Ibárruri, “la Pasionaria”, que els adreça unes paraules que han quedat per a la història: «No os olvidaremos y, cuando el olivo de la paz florezca, entrelazado con los laureles de la victoria de la República española, ¡volved! […] Volved a nuestro lado, que aquí encontraréis patria los que no tenéis patria, amigos, los que tenéis que vivir privados de amistad, y todos, todos, el cariño y el agradecimiento de todo el pueblo español, que hoy y mañana gritará con entusiasmo: ¡Vivan los héroes de las Brigadas Internacionales!».
Aquest castell estava situat estratègicament per controlar la frontera sud-oest a finals del s. X i protegia els nuclis de població de la vall lateral del riu Noguera Ribagorçana. En aquesta època va pertànyer al primer comtat de Ribagorça.
Les primeres referències documentals es troben en un instrument del monestir de Santa Maria d’Alaó, on el prevere Àlvar, l’any 916, adquireix unes terres d’aprisió al pagus d’Orrit al lloc de Fontangana (el copista sobreposà la lletra “F” damunt d’una “M”).
El castell va ser conquerit pels àrabs el 1006 durant una incursió d’Abd-Al Malik.
El 1020 fou recuperat definitivament per Ramon III de Pallars Jussà en concordança amb Sans III de Pamplona.
El castell de Montanyana apareix relacionat amb Arnau Mir de Tost el 1053 on el comte de Pallars Jussà Ramon V renuncia a la potestat de dit castell envers Arnau Mir. L’any 1055 torna a parèixer aquest baluard i el d’Areny en un empenyorament de Ramon V a Arnau Mir i a la seva esposa Arsenda per raó del casament amb la seva filla Valença.
L’any 1064 torna a sortir el castell en una conveniència entre Ramon i Arnau Mir en la qual el primer fa prometença d’ajudar al segon en la defensa del castell d’Areny, empenyorant el de Montanyana així com el de Mur i el de Llimiana.
El 1068 Arsenda lliura en testament el castell de Montanyana, que tenia en propietat per esponsalici, a la seva filla Valença i al seu net Arnau Ramon de Palars Jussà.
L’any 1190, el rei Alfons el Cast va posar setge al castell de Montanyana en la seva lluita contra el vescomte d’Àger i el 1192 l’annexionarà a la corona Catalano-Aragonesa.
El 1322 el castell de Montanyana i el nou nucli de població situat al pont de riu Noguera Ribagorçana van passar a formar part del comtat de la Ribagorça.
El castell està ubicat al capdamunt d’un turó que permet un recinte fortificat que domina el poble de Montanyana (foto 5). Està format per una torre circular i per un primer recinte on també hi ha l’església.
La torre està construïda al damunt d’una gran roca (foto 6), malauradament s’ha perdut la meitat meridional i part de la seva alçada (foto 7 de l’any 1962 i foto 8 del 1984), en època més recent es va enrunar el terç nord-oest (foto 9). El seu interior estava repartit en quatre nivells amb una alçada d’aproximadament 12 metres i l’entrada s’ubicava a uns 4 metres de la base de la torre, només en queden les dovelles inicials i el forat de la barra de tancament de la porta (fotos 10 i 11).
La seva construcció es data als voltants de l’any 1000.
Dins del recinte de l’altiplà i a uns 40 metres hi ha l’església de la Mare de Déu de Baldós (abans Sant Martí), és un edifici d’una sola nau amb portada de tipus monumental amb un timpà esculpit i cinc arquivoltes en degradació, suportades per columnes exemptes i per semicolumnes situades als angles dels plecs del mur amb uns capitells bellament esculpits (fotos 6, 12 i 13).
Uns metres més avall hi ha un segon recinte construït en època gòtica, amb un portal adovellat, una muralla i una torre quadrangular de grans dimensions, coneguda com la torre de la presó (foto 14).
Al turó del davant, a l’altra banda del barranc hi ha una altra torre (torre de les Eres) (foto 15). Es tracta d’una torre de guaita més petita que la del castell de Montanyana i construïda en època més tardana, probablement al s. XIII. Està assentada sobre un roca i dos terceres parts de la torre han caigut (fotos 16 i 17). En el terç que en queda s’hi poden veure espitlleres a diferents nivells i té una alçada d’uns 12 metres d’alçada (foto 18). Aquesta torre tenia una funció de guaita.
Al costat del barranc de Montanyana i entre les dues torres hi ha l’església romànica de Sant Joan, una construcció de finals del s. XII o principis del s. XIII (fotos 19, 20 i 21).
Accés:
Castell de Montanyana:
0,0 m: Pàrquing de Montanyana. Agafem l’únic carrer per anar a trobar el pont romànic.
96 m: Travessem el barranc de Sant Joan pel pont romànic (foto 22) i enfilem el carrer que puja al castell (foto 23).
231 m: Entrem al recinte del castell per la portalada adovellada (foto 14), el camí està molt ben empedrat i en tres ramanxoles s’arriba a les restes de les dependències del castell d’època contemporània (foto 24).
424 m: Mare de Déu de Baldós. Passem pel costat de la capçalera o per darrere de l’absis de l’església.
481 m: Després de fer uns 50 metres de desnivell positiu, arribem a la torre del castell de Montanyana.
Torre de les eres:
Abans de passar el pont surt un camí empedrat a l’esquerra que es va enfilant (foto 25), després de fer set ramanxoles i caminar uns dos-cents metres i superar un desnivell d’uns cinquanta metres s’arriba a la torre de les Eres (foto 18).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
Enciclopedia.cat
Inventari d’esglésies. Pallars Jussà. Arxiu Gavín
Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alo d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
La primera notícia documentada d’aquest castell és de l’any 816 en un document del cartulari d’Alaó.
Aquest baluard tenia la funció del control de l’accés a la vall del Valiera que s’obre a la riba dreta del riu Noguera Ribagorçana i de la rereguarda meridional de la frontera als voltants de l’any 1000 (foto x). Al front es troba el castell d’Orrit, ambdós barraven el pas de les possibles incursions musulmanes al sud del Pagus Orritensis (foto x).
Aquest binomi dels dos castells era una peça clau per al control de la Terreta i del comtat del Pallars Jussà.
El castell d’Areny va estar en mans del comtat Ribagorçà fins l’any 1026, quan la situació dinàstica va afavorir el domini pallarès a Montanyana i a la Terreta.
Vers l’any 1030, el comte Ramon IV de Pallars Jussà infeudà el castell d’Areny i d’Orrit (vegeu: https://elcanutdelsminairons.cat/2025/05/09/castell-dorrit/) a Rodolf Oriolf, sota la senyoria de Gerbert. El jurament d’aquest al comte, es va transcriure en un document escrit en llengua llatina i on hi ha paraules en un català molt arcaic. Alguns lingüistes consideren aquest document com el primer escrit en català.
El document diu: “Juro ego, Radolf Oriol, filium Mirabile, a te Ragimundo chomite, filium Ermetruete, et a te Ermesende chomitissa, filiam Gilda. De ipssos chastellos de Aringo et Oriti go fideles vos ende seré; go no llos vos devetaré ni devetare no llos vos faré. Et si Giriperto meum seniore menus venerit per morte, go a vos ende atenderé sine lóchoro che non vos ende de mandaré. Quamu aci est scriptu et omo ligere hic pote sí vos te(n)ré et sí vos atenderé per directa fidem sine vostro enchanno, per Deus et sanctis suis.”
Juro, jo, Radulf Oriol, fill de Mirabile, a tu Ramon, comte (de Pallars Jussà), fill d’Ermetruit, i a tu Ermessenda, comtessa, filla de Guilla. Dels castells d’Areny (de Noguera) i d’Orrit, jo us en seré fidel; jo no us els denegaré ni us els faré denegar. I, si Girbert, senyor meu, ve a menys per mort, jo us atendré (segons les obligacions feudals) sense llogre, que no us en demandaré. Com ací és escrit i hom hi pot llegir, us atendré per dreta fe (fidelitat) sense enganyar-vos, per Déu i pels sants.
A mitjans del s. XI, Areny estarà immers en un seguit de pactes on intervindrà Arnau Mir de Tost. La primera part d’aquesta època comença el 16 de març de 1055, quan Arnau Mir compra la meitat del castell al comte Ramon IV. Després d’aquesta compra, es produeixen un seguit de pactes i conveniències que acabaran amb el total domini d’Arnau Mir sobre el castell d’Areny. Aquest el cedirà a la seva filla Valença com a dot del casament amb el comte Ramon V de Pallars Jussà.
Al s. XIII aquest castell formarà part de la baronia de Guillem V d’Erill. L’any 1322 el castell d’Areny va ser incorporat al comtat de la Ribagorça.
Va patir les vicissituds de les guerres civils ribagorçanes i la de Successió, la del Francès i la tercera guerra carlina.
Aquest castell aprofita perfectament el relleu de la roca sobre el qual està situat (fotos 1 i 2).
Era un castell gran, format per dos bastions importants a cada extrem del castell, separats per una muralla d’uns 100 m de llargada bastant perduda avui en dia.
L’extrem est és considerat el més antic i està format per una muralla que fa un angle recte i que recorre la roca de nord a sud. Aquesta construcció està formada per carreus quadrats disposats en fileres horitzontals unides amb morter d’argamassa (fotos 2, 3, i 4).
En aquesta part hi ha les restes de l’església que era de planta de creu llatina de grans dimensions i amb un absis semicircular orientat a l’est (foto 5). La porta d’entrada està situada a ponent i és de grans format, bocinada i amb cinc arcuacions que actualment han desaparegut (fotos 6,7 i 8). Als seus voltants hi ha una necròpolis d’època alt medieval amb diferents tipus de tombes excavades a la roca (fotos 9, 10 i 11). Darrere de l’absis hi ha l’aljub del castell (foto 12).
Anys més tard s’hi van afegir altres construccions com són una torre i un altre mur més prim que agafa la direcció sud i va unit al tram final de la muralla antiga i que daten del s. XIII (fotos 2 i 13).
Pel que fa a l’extrem oest, cal dir que era el centre del castell i la part més elevada (foto 14). Està format per una torre rectangular (foto 15), una cisterna i una muralla que anava de nord a sud rodejant la torre i resseguint la forma de la roca (foto 16). La muralla del recinte oest té un perímetre de 70 m.
L’accés al recinte és per la part oest, aprofitant les parets rectes de la roca i amb uns esgraons per poder-hi accedir millor (fotos 16 i 17). Actualment, no queda cap vestigi de la porta d’entrada.
Un plànol de l’any 1724 mostra el castell amb les dependències pròpies d’una fortificació del s. XVIII (foto 18) i que actualment només en queden restes de parets. Per identificar aquestes estructures caldria una prospecció arqueològica acurada (fotos 19 i 20).
Accés:
0,0 m: Plaça de l’església d’Areny de Noguera (foto 21). Prenem el carrer de l’Església per anar a trobar el carrer de Sant Miquel que va paral·lel a la roca del mateix nom.
91 m: Carrer de Sant Miquel, continuem en direcció oest
192 m: Deixem aquest carrer i agafem un camí empedrat molt bonic que porta al poble de Sobrecastell i al castell (foto 22). El camí va pujant en direcció nord fent vàries ramanxoles (fotos 23 i 24).
375 m: Pal indicador. Girem cap a l’est per enfilar els esgraons esculpits a la roca per entrar al recinte de castell (foto 17).
392 m: Castell d’Areny.
Bibliografia:
Biblioteca Virtual de Defensa. Plano de la Villa y Castillo de Aren (1724 marzo 18).
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI Ribagorça.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV. Pallars.
Enciclopedia.cat.
Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alou d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
La Terreta i la Clotada d’Areny ha estat habitada des de temps pretèrits. Els ibers iacetans van poblar aquest territori des del s. VI aC durant un període de gairebé mil anys (s’han trobat monedes iberes als voltants de Castellet). Es va passar del món iber a la cristianització donat que la romanització va afectar poc els habitants d’aquesta zona.
Els romans van passar per la Terreta a través d’una via secundària que passava per Viacamp, Girberta, Pont d’Orrit, …, que, seguint el curs de la Noguera Ribagorçana arribava fins a la Vall d’Aran. S’han trobat làpides romanes als Masos de Tamúrcia i a Sopeira (avui desaparegudes). Les restes més importants del passat romà es troben a l’interior de l’església de Sant Pere d’Orrit, amb dues pedres que es van aprofitar per fer els primers esgraons del cor de l’església. Un estudi arqueològic ha determinat que es tracta de pedra de Santa Tecla, que únicament es troba a Tarragona. És una varietat de marbre de baixa qualitat, per tant, va pujar de Tarraco. Per la grafia utilitzada és del segle II dC i es tracta del pedestal d’una estàtua. És un regal d’uns fills a la seva mare AEMILIAE (foto 1).
La cristianització es va iniciar al s. VI, monjos hispanogots des de les seves
cel·les serien els veritables organitzadors de la nova religió des del mont eremític de la roca de Sant Cugat, Ministeriolo i la vall de les Celles. Les esglésies es construeixen fora del nucli de població, evidenciant que aquest ja existia abans. La propagació de la catequesi i la vida monàstica es van estendre a partir dels vells centres pagans com Apolotensi (Alaó??).
D’època tardoromana i alt-medieval és el jaciment dels Altimiris (finals del s. V a finals del s. IX) (475-500 dC). És una població que s’estructura al voltant d’una església paleocristiana de grans dimensions i única en aquest territori. Està situat a 867 m d’alçada, als contraforts de les parets del Montsec d’Ares (foto 2).
Al voltant de l’església (500-525) han aparegut restes d’habitatges, sitges, llocs per recollir aigua, etc. Podria tractar-se d’un centre eremític o monestir visigot, molt ben protegit per les roques del Montsec i el pas de Santa Cecília i aïllat dels poders eclesiàstics i polítics en el moment de la caiguda de l’Imperi Romà i l’inici del feudalisme.
La invasió musulmana va arribar als voltants del 716-725, va afectar poc a la Terreta, l’ocupació va ser una mena de pacte de fidelitat i de pagament de tributs que recollien les pròpies autoritats locals. La línia d’ocupació real estava situada per sota del Montsec. Això es va establir en el moment que es va aturar la invasió franca l’any 732 amb la derrota dels musulmans en la batalla de Poitiers a mans de Carles Martell.
Es tractava, doncs, d’una ocupació més formal que real. Les valls del Pirineu eren “visitades” per les forces musulmanes en ràpides incursions de càstig, amb el pretext del cobrament dels impostos als quals estaven sotmesos. Per tant, l’ocupació no era permanent ni hi havia cap organització política. Tot això feia que la submissió fos lenta i poc sincera i disposada a trencar el pacte davant de qualsevol signe d’afebliment musulmà.
Aquesta situació es trenca arran de la forta immigració que es produeix en un primer moment cap a les terres del Pirineu, fugint de la dominació musulmana i a la intervenció francesa sobre Saragossa l’any 778 (que va donar lloc a la llegenda de Roldán). També hi van ajudar les primeres rebel·lions dels mateixos musulmans del nord a la recerca d’obtenir la independència de l’emirat cordovès, que en alguns casos, van ser ajudats per cristians de la zona.
L’emirat reacciona amb diverses expedicions a Saragossa i al Pirineu a càrrec d’Abd-Al-Raman I l’any 781 i de Hishram contra els territoris de Suleiman de Barcelona l’any 791, desbaratant les aliances i els compromisos amb els cristians del nord, enfrontant-se a les tropes de Guillem de Tolosa per les terres d’Aquitània. Aquestes revoltes i incursions van causar la destrucció d’esglésies i de monestirs com el d’Alaó, el de Tavèrnoles, el d’Obarra, considerats focus de resistència.
Tots aquests problemes de la frontera van fer que els francs optessin per crear una “marca” al sud dels Pirineus que culmina conquerint Girona l’any 785, la Seu d’Urgell l’any 788, Barcelona l’any 801 i Orrit l’any 802.
El pagus d’Orrit fou confiat al custo de la frontera Aquitana a Guillem I de Tolosa, cosí de Carlemany, fou el primer a intervenir establint contactes amb els caps locals indígenes vers l’any 802. Els comtes de Tolosa dominen el pagus de Pallars i la Ribagorça d’ençà que el comte Bigó de Tolosa, l’any 806, convingué amb els habitants d’aquests territoris regir-los i protegir-los formant part de l’imperi Carolingi.
Seguidament, s’estableix el que es coneix com la marca Tolosana que és una veritable frontera entre el món cristià i el musulmà a la Terreta. Aquesta línia defensiva estava formada pels castells dels pobles de la Terreta. Vegeu els castells de la Terreta a https://elcanutdelsminairons.cat/2025/01/10/els-castells-de-la-terreta-s-ix-xi/.
Amb aquesta ocupació es crea un nou ordre social que vertebrarà el territori de la Terreta: el poder de l’església representada pel potent monestir de Santa Maria d’Alaó i el poder comtal amb la creació del comtat de Pallars i la infeudació dels castlans, de les terres i de les persones que estan en el seu territori. Així s’entra en l’era del feudalisme.
Un fet important va passar quan Ramon Llop (Ramon I) (872-929), obtingué la independència política de Tolosa l’any 872 i va intentar l’eclesiàstica amb la creació d’una nova diòcesi al Pallars l’any 888, futura seu de Roda, per desvincular-se del bisbat d’Urgell que Carlemany havia establert.
Entre 904-908 es van patir trasbalsos i raids en el sector ribagorçà. L’any 904 el valí de Lleida Lubb ibn Muhàmmad, des de Balaguer, passant pel coll d’Ares, fa una incursió al Pallars destruint els castells de Castissent, d’Aulàs, Sarroca de Bellera, Mola de Baro i arriba fins a les portes de Sort. Aquesta campanya va costar la vida a 700 cristians i el captiveri de 1.000, entre ells Isarn, el fill de Ramon I, que va estar presoner a Tudela durant 14 anys fins que va ser alliberat pel seu cosí Sanç Garcés I de Navarra.
L’any 907 Al-Tawil d’Osca va destruir el castell de Roda i quasi arriba a les portes d’Alaó, passant per Campo, on destrueix la seva església i, travessant de la serra del Sis (Coll del Vent) arriba a Alaó.
Ramon I va incorporar la Terreta i la vall de Barrabés als seus dominis. Va morir l’any 920 i va repartir el territori entre els seus quatre fills. A Isarn i Llop els hi va correspondre el Pallars i a Unifred i Miró la Ribagorça.
Isarn i Llop van governar conjuntament el comtat de Pallars, a la mort de Llop, Isarn deixa l’administració en mans dels seus nebots: Ramon III, Borrel II i Sunyer I de Pallars.
Sunyer va morir més tard que els seus germans i el comtat va passar als seus fills que a la vegada es van repartir el territori. Ramon IV es va quedar el Pallars Jussà i Guillem II el Sobirà.
Pel que fa als altres fills de Ramon I, Miró i Unifred governaren el pagus d’Orrit i la Ribagorça respectivament. El comte Unifred, de sobrenom Bernat (920-955), s’ha de considerar el veritable creador de la dinastia ribagorçana. Un altre fill serà Ató que va ser el segon bisbe de Roda (sense seu catedralícia).
A Unifred Bernat I el a succeir Ramon II, i la seva dona Garsenda varen establir la seu cardenalícia a Roda d’Isàbena que va ser consagrada sota l’autoritat metropolitana de Narbona pel seu bisbe Aimeric el dia 30 de novembre de 957 (foto 3). El bisbe consagrat va ser Odesind fill de Ramon II i Garsenda.
A Ramon II li va succeir Unifred II (970-979) que va confirmar el privilegi d’immunitat a Alaó l’any 975. Va ser enterrat juntament amb la seva dona Sansa en aquest monestir (foto 4).
El va succeir el seu germà Arnau I (979-990) i a aquest el va succeir Isarn (990-1003) que mor a la batalla d’Albesa fent front a l’exèrcit d’Abd-Al Malik, fill d’Almansur. A aquest el va succeir Toda I de Ribagorça (1003-1010), filla de Ramon II donat que no hi havia descendents masculins dels anteriors comtes.
En aquests moments, i donada la crisi institucional i la gran inseguretat per l’atac àrab que l’any 1006 destrueix Roda, i pren en captivitat al seu bisbe Aimeric, arriben fins Areny i capturen eclesiàstics d’Alaó.
Tot això fa que la vella comtessa Toda es casi amb el seu cosí segon Sunyer I de Pallars (fill de Llop de Pallars i net de Ramon I), que era vidu i amb fills grans en un matrimoni d’empara. El comte Sunyer de Pallars incorporà part del territori ribagorçà al seu patrimoni familiar que traslladà als seus successors (Ramon IV 1010-1047). La reacció de la branca castellana i, almenys des de 1008, apareix la comtessa Major I Garcia instal·lada a la vall de Benasc. Toda trobant-se vídua i desemparada va traspassar els drets que li quedaven al seu nebot Guillem II Isarn. Aquest amb un gran exèrcit castellà feu fugir els musulmans a Sant Esteve del Mall (1012), per la qual cosa pogué reorganitzar tota la frontera, fent-se reconèixer fins i tot a la Terreta l’any 1014. A la mort d’aquest (1017) Ramon Sunyer de Pallars (Ramon IV) i la seva dona Major I de Ribagorça (filla de Garcia Fernandez i Ava de Ribagorça) i Sans III el Major de Navarra es disputen el territori ribagorçà: el navarrès es queda les conques de l’Èsera i el Pallars la Noguera Ribagorçana.
Aquesta va ser la darrera incursió musulmana a la zona, però els castells de la vall de la Clotada d’Areny van protegir durant quasi un segle la frontera sud i oest del comtat de Pallars Jussà.
Sunyer I de Pallars (?-1010) va dividir el comtat de Pallars entre els seus dos fills. A Guillem II li pertocà el Sobirà i a Ramon IV (?-1047) el Jussà.
Vers l’any 1030, el comte Ramon IV de Pallars Jussà infeudà el castell d’Areny i d’Orrit a Rodolf Oriolf, sota la senyoria de Gerbert (fotos 5 i 6). El jurament d’aquest al comte, es va transcriure en un document escrit en llengua llatina i on hi ha paraules en un català molt arcaic. Alguns lingüistes consideren aquest document com el primer escrit en català.
El document diu: “Juro ego, Radolf Oriol, filium Mirabile, a te Ragimundo chomite, filium Ermetruete, et a te Ermesende chomitissa, filiam Gilda. De ipssos chastellos de Aringo et Oriti go fideles vos ende seré; go no llos vos devetaré ni devetare no llos vos faré. Et si Giriperto meum seniore menus venerit per morte, go a vos ende atenderé sine lóchoro che non vos ende de mandaré. Quamu aci est scriptu et omo ligere hic pote sí vos te(n)ré et sí vos atenderé per directa fidem sine vostro enchanno, per Deus et sanctis suis.”
Juro, jo, Radulf Oriol, fill de Mirabile, a tu Ramon, comte (de Pallars Jussà), fill d’Ermetruit, i a tu Ermessenda, comtessa, filla de Guilla. Dels castells d’Areny (de Noguera) i d’Orrit, jo us en seré fidel; jo no us els denegaré ni us els faré denegar. I, si Girbert, senyor meu, ve a menys per mort, jo us atendré (segons les obligacions feudals) sense llogre, que no us en demandaré. Com ací és escrit i hom hi pot llegir, us atendré per dreta fe (fidelitat) sense enganyar-vos, per Déu i pels sants.
Ramon IV el va succeir el seu fill Ramon V que entrarà en constants conflictes amb el seu cosí germà Artau I de Pallars Sobirà pels límits en el repartiment d’ambdós comtats. Aquestes lluites entre els dos cosins van evitar l’expansió del comtat de Pallars Jussà cap al Montsec, deixant la lluita contra l’islam en mans del noble urgellenc Arnau Mir de Tost.
Arnau Mir de Tost
L’any 1009 el califat de Córdoba es troba immers en una guerra civil que acabarà amb la seva desfeta l’any 1031, provocant el naixements de les Taifes. L’afebliment del califat va provocar que els comtats catalans iniciessin la conquesta de les terres controlades fins aquell moment pels sarraïns.
Arnau Mir de Tost va néixer als voltants de l’any 1000 i era fill de Mir, senyor de Tost, un poble que pertanyia al comtat d’Urgell. Juntament amb la seva esposa Arsenda van comprar l’any 1033 al comte Armengol II el castell de Llordà situat a la part sud-est de la Conca de Tremp (fotos 7 i 8).
Aprofitant les lluites entre les taifes de Lleida i de Saragossa, l’any 1034 conquereix la vall d’Àger per primera vegada. La taifa de Lleida reacciona reconquerint Àger l’any 1048 i es té que replegar al Pallars. Però al cap de pocs mesos torna a conquerir, aquesta vegada definitivament, la vall d’Àger (fotos 9 i 10).
Per tal de protegir aquesta conquesta territorial al sud del Montsec, calia defensar la part oest i per aquest motiu comencen a conquistar les terres més al nord de la Ribagorça amb l’ajut del comte d’Urgell i el rei d’Aragó.
A poc a poc obté un gran poder econòmic i militar i, juntament amb la seva política de col·laboració i de pactes, se’l coneixerà pel senyor de la frontera, mantenint vassallatge amb els comtes d’Urgell, del Pallars Jussà, de Barcelona i del rei d’Aragó. També va establir bones relacions amb els bisbes i amb els papes de Roma Nicolau II i Alexandre II.
Va tenir un paper clau en les gestes que van realitzar els comtes catalans per frenar els avanços aragonesos, que tenien la intenció de conquerir el Pla de Lleida. Podem dir que la configuració actual de Catalunya es deu en, gran part, a Arnau Mir de Tost.
En seu testament fet l’any 1071 hi conta que tenia 78 castells en feu o en alou.
Els castells d’Areny i de Montanyana foren empenyorats l’any 1055 pel comte Ramon V de Pallars Jussà a Arnau Mir de Tost i la seva dona Arsenda, per raó del casament de la seva filla Valença amb el comte (fotos 5 i 11).
La possessió dels castells d’Areny i de Montanyana per part d’Arnau Mir de Tost tindrà conseqüències a la zona amb el repartiment del territori entre els bisbats de Lleida i Urgell. Com que aquest era vassall del bisbe d’Urgell, les parròquies d’Areny i de Montanyana-Pont de Montanyana, van pertànyer al bisbat d’Urgell fins a l’any 1956, moment en què es produeix una permuta entre els dos bisbats. Urgell guanyava setze parròquies de l’enclavament d’Artesa de Segre i cedia a Lleida les que estaven situades a les zones d’Areny i Purroi (fotos 12 i 13).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
Enciclopedia.cat
Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alo d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
https://books.openedition.org. Marta Sancho. Evidencias arqueológicas de un monasterio de los siglos VI-VII en el Prepirineo catalán: Santa Cecilia de Els Altimiris. Éditions du Comité des travaux històriques et scientifiques (STHS).
El poble de Castellnou del Montsec està estratègicament situat per tal de controlar les entrades al Pallars Jussà des del sud-oest. A poca distància del castell hi passa el camí ral que comunica el coll d’Ares (accés a la vall d’Àger) des de la Fabregada, el castell de Girbeta a ponent i el de Mur a llevant (afrontació occidental amb aquest castell).
Formava part de la línia defensiva del primer terç del s. XI: Castellnou, Torre Amargós, Alsamora, Girbeta, Viacamp, Falç.
L’any 1055 Ramon IV-V el va vendre a Arnau Mir de Tost que després el va cedir a la seva filla Valença, esposa de Ramon V de Pallars Jussà.
Els Portolà foren els barons (Baronia de Castellnou del Montsec) fins a finals del s. XIX. Un descendent d’aquesta nissaga va ser Gaspar de Portolà, descobridor o conqueridor de Califòrnia en època de Carles III (s. XVIII). En realitat va anar a detenir els Jesuïtes que havien fundat missions i sembla que van acumular massa riquesa, cosa que no podia tolerar la corona espanyola.
És una vila closa que aprofita el terreny i la roca per a l’autodefensa (foto 1). A la part nord es pot veure la muralla que s’alterna amb trams sortits que podien fer la funció de bestorres o torres de franqueig que servia per instal·lar-hi unes fustes a manera de matacà per augmentar el seu poder defensiu (s. XI-XII) (foto 2).
On possiblement estava situat el primitiu castell del s. XI i la seva torre, la família del Portolà hi va edificar l’actual casal de grans dimensions al s. XVII i com a element defensiu hi ha un cimbori a cada angle de les parets est i nord, que és més ornamental que de protecció (fotos 3 i 4). A la part de ponent del casalot hi ha la porta d’entrada de grans dimensions, formada per un arc de mig punt amb grans dovelles. Sobre la porta i desplaçat a la dreta, hi han les restes d’un gran matacà que podria haver defensat la primitiva porta del castell (foto 5).
Possiblement amb la construcció del casal dels Portolà es devia modificar el conjunt del castell i de l’església romànica primitiva (foto 6).
GR3. Tram 6. Sant Esteve de la Sarga-El Pont de Montanyana
El castell de Torre Amargós és una torre circular que només se’n conserven uns quatre metres d’alçada (foto 1 i 2). Està assentada sobre una esplanada rocosa d’uns 130 metres de llarg per 30 d’ample on s’estenen les poques cases que formaven aquest llogaret. Pascual Madoz informa que l’any 1849 hi havia quatre cases. A principis del s. XX hi havia 15 edificis i 26 habitants. Actualment està deshabitat.
La torre com que no està situada damunt de cap turó, és possible que tingués una muralla a la part nord-oest, similar al castell d’Alsamora. Actualment, es fa difícil la seva identificació perquè només presenta uns quatre metres d’alçada i perquè es troba dins d’un recinte en runes (casa i era) (foto 3 i 4).
Aquest castell està poc documentat, l’any 1099 Pere Ramon de Pallars Jussà donà el castell i el poble a Santa Maria de Mur.
Aquesta fortificació formava part de la línia fronterera del s. XI, situada a la part nord del Montsec juntament amb els castells de Castellnou del Montsec, Alsamora, Montanyana, Girbeta, Viacamp i Falç.
Accés:
0,0 km: N230. Km 88. Travessem el riu Noguera Ribagorçana per la C1311.
0,5 km: Deixem la C1311 i prenem a la dreta la carretera de la Central-Mont-rebei-Alsamora que va paral·lela al riu.
6,1 km: Deixem a la dreta la carretera que va a Mont-rebei, Alsamora i Sant Esteve de la Sarga. Agafem a l’esquerra una pista apta per a tot tipus de vehicles.
9,1 km: La Clua, continuem en direcció est.
12,7 km: Deixem la pista que porta a Castellnou del Montsec i girem en direcció oest.
12,8 km: Arribem al llogaret de Torre Amargós (foto 5).
Va néixer a Alemanya i era d’origen jueu. El seu nom era Gerta Pohorylle (foto 1). Era la parella sentimental d’Endre Ernö Friedmann, també d’origen jueu i nascut a Hongria (foto 2). Sembla que el nom de Robert Kapa era la “marca” de les fotografies que venien a les agències periodístiques internacionals (foto 3). Va ser de les primeres fotoperiodistes o inclús alguns autors la consideren la primera.
Quan esclata la Guerra Civil venen a Espanya per cobrir gràficament el conflicte bèl·lic. Va fer fotos tant a la rereguarda com en la primera línia del foc exposant-se molt (fotos 4, 5, 6, 7 i 8).
La famosa fotografia “mort d’un milicià” (foto 9) sembla que finalment la va fer la Gerda, donat que està feta amb una Reflex Korelle de 6×6, màquina que utilitzava ella, en canvi, el Robert feia servir una Leica de 35 mm.
El dia 25 de juliol de 1937 venia del front de Brunete amb el cotxe del general Walter, cap de les Brigades Internacionals, i en un atac de l’aviació feixista van sortir del vehicle a correcuita per refugiar-se al voral de la carretera, de cop va passar un tanc rus T26 que la va esclafar. Va ser conduïda a l’hospital Inglés de l’Escorial on no es va poder fer res per salvar-li la vida. Va ser atesa pel Dr. János Kiszely i la infermera Anne-Marie Basch-Revesz (foto 10). Va morir la matinada del dia 26 de juliol de 1937.
El seu cos va ser repatriat a París on van fer-li un enterament multitudinari el dia 1 d’agost (foto 11). Tenia 26 anys.
Aquest castell formava part de la línia defensiva de Castellnou del Montsec, Torre Amargós, Montanyana, Girbeta, Viacamp i Falç, durant la primera meitat del s. XI. L’any 1038 figura en una afrontació amb la Fabregada quan Ramon V el donà a Bertran Ató.
El castell està situat a la part oest del poble (fotos 1 i 2), damunt d’una roca en forma trapezoïdal que el feia més inexpugnable (foto 3). Presenta una torre circular assentada a la roca de 15 metres d’alçada i és una de les més ben conservades de Catalunya. Al seu voltant i seguint el perímetre del penyal hi havia una muralla. Actualment només en queden els murs de la part est i sud que estan apegats a la paret de la torre (foto 3).
La porta d’entrada de la torre està situada al nord i a 4 metres d’alçada (foto 3). A llevant i al capdamunt s’obren dues finestres (fotos 5 i 6). Al voltant d’aquestes obertures no s’observa cap forat per poder-hi posar una estructura de fusta a mode de matacà, com succeeix amb la torre del castell de Viacamp. Una mica per sota d’aquests finestrals hi han dues sageteres orientades a l’est i al sud (foto 6).
En època més posterior es va esberlar la torre per fer una obertura a ponent (foto 7). Aquest castell es podria datar en els primers decennis del s. XI.
La seva funció principal era el control de les ràtzies musulmanes que podien venir des del sud pel coll d’Ares (Àger, Balaguer i Lleida) i de l’oest des de les alcassabes de Benavarri, Graus, Barbastre.
A l’entrada del poble hi ha un sarcòfag que va ser utilitzat com a abeurador. Té una forma navicular i lleugerament antropomorfa, amb dos costats corbs i els laterals rectes. Té una llargada de 201 cm, d’amplada fa 86 cm d’ample i de profunditat 50 cm. Es podria datar entre els s. XII i XIII i es desconeix la seva ubicació inicial com a sepultura (fotos 8 i 9).
Accés:
0,0 km: N230. Km 88. Travessem el riu Noguera Ribagorçana per la C1311.
0,5 km: Deixem la C1311 i prenem a la dreta la carretera de la Central-Mont-rebei-Alsamora que va paral·lela al riu.
7,3 km: Deixem a la dreta el desviament que porta al pàrquing de Mont-rebei. Continuem en direcció sud per la carretera d’Alsamora.
El canut dels minairons 