La paraula palpís prové del llatí: pulpiceu, que significa part carnosa sense os. El Diccionari català-valencià-balear defineix aquest mot com la part carnosa i molsuda d’un membre o tros de carn sense os.
A la Terreta, parlar de carn és sinònim de corder; per això el palpís era una menja delicada i exquisida, reservada per a les festes assenyalades. Com que era una mena de tall rodó, es podia repartir fàcilment i així més persones en podien gaudir.
La festa de Nadal a Sapeira era una de les més importants de l’any. Aquell dia tota la família es reunia al voltant de la taula i es procurava preparar plats que habitualment no es menjaven la resta de l’any. La cuina de proximitat feia que s’utilitzessin els productes que cada casa tenia a mà. Gairebé tots disposaven d’un petit ramat, cosa que permetia que, per a una festa tan cabdal, es pogués sacrificar un corder.
El dia de Nadal també es menjaven els “tarrons” comprats a la fira d’Areny, que tenia lloc per la Puríssima i, com a cosa excepcional, s’obria una ampolla de “xampany”, ja que en aquella època el “cava” encara no existia. Tant els “tarrons” com el “xampany” havien estat “cagats” la nit de Nadal per la Tronca, prèviament ben ataconada pels nens de la casa.
Ingredients
Una cuixa de corder o una espatlla desossada
4 talls cansalada
3-4 alls
1 got de vi blanc
1 copa conyac
Pebre
Sal
Oli
La cuixa/espatlla de corder un cop desossada (foto 1), s’estén i es posen els talls de cansalada, les làmines d’all, la sal i el pebre (foto 2). Tot seguit, es lliga formant un tall rodó (foto 3). Es torna a salpebrar per fora, es posa en una cassola i es rosteix fins que queda ben daurat (foto 4). S’hi afegeix el vi i el conyac, i es continua la cocció al forn o en una cassola tapada. Després s’hi incorpora la ceba, la pastanaga i un ramet d’herbes aromàtiques (fotos 5, 6 i 7). Es deixa coure durant aproximadament una hora. En temporada de bolets, també se n’hi poden afegir cap al final de la cocció. Un cop està fred, es talla a rodanxes (foto 9).
Es serveix tallat amb l’acompanyament.
Aquesta era la recepta tradicional de casa Jumperna de Sapeira. Com que els temps canvien, es pot adaptar als gustos actuals. La bresa que acompanya el palpís la podem posar triturada amb crema de llet -o altres condiments- i se serveix com una salsa calenta per acompanyar els talls del palpís.
4 talls de cansalada viada,1-2 alls tallats a làmines, oli, sal, farina, aigua.
Es fregeix la cansalada tallada a trossets i es retira de la paella quan ja estigui fregida. Amb el mateix oli es fregeixen els alls (foto 1). Tot això es posa dins d’una olla amb aigua bullent i s’hi tira la sal al gust. S’hi afegeix la farina* a poc a poc sense deixar de remenar amb una cullera de fusta durant uns deu minuts fins que quedi d’una textura i consistència cremosa i evitant que es formin grumolls (fotos 2 i 3).
* Per evitar els grumolls, es pot barrejar la farina amb una mica d’aigua freda quan s’incorpora a l’olla.
Alls, oli, tomata, pa una mica sec, sal, aigua/brou (foto 1)
En una cassola, sofregim els alls amb l’oli (foto 2) i afegim una tomata ratllada (foto 3). Quan estigui tot ben sofregit, incorporem el pa tallat en llesquetes fines, preferentment una mica seques (foto 4), juntament amb un polsim de sal i l’aigua o el brou. Es deixa bullir fins que estiguin fetes (foto 5). Es remenen amb un batedor perquè quedin ben desfetes (foto 6).
*Es pot fer servir el brou de fer bullir les “tavelles” (mongetes verdes), la “verdura” (les bledes), els fesols o els cigrons.
Foto 1Foto 2Foto 3Foto 4Foto 5Foto 6
Trumfa i sopes
Ingredients
Trumfa (patata) tallada fina, oli, un all, pa sec, sal, aigua o brou* (foto 7).
En una cassola, sofregim lleugerament la patata i afegim un all pelat sencer (foto 8). Quan la patata està ja marcada, hi incorporem el pa que prèviament l’hem mullat (si no el mullem, es crema o s’enganxa a la cassola) (foto 9). Ho remenem una mica i afegim la sal i l’aigua o al brou. Ho deixem bullir uns 12-15 minuts. Tot seguit, ho batem amb un batedor i ja es pot menjar (foto 10). Si volem que tingui una consistència més tipus crema, ho passem pel batedor de braç elèctric, però abans retirem l’all que hi hem posat (foto 11).
*Es pot fer servir el brou de fer bullir les “tavelles” (mongetes verdes), la “verdura” (les bledes), els fesols o els cigrons.
Des de que l’home va descobrir el foc, és probable que un dels primers plats que va descobrir van ser les sopes. En uns recipients rudimentaris hi col·locaven pedres calentes per escalfar l’aigua amb tota mena d’ingredients, tant animals com vegetals, per tal d’estovar-los. Aviat van adonar-se que el brou que hi que quedava era molt saborós.
Les sopes tenen moltes d’avantatges:
Reconforta el cos a l’hivern.
Hidrata l’organisme.
Permeten aprofitar millor els aliments, ja que molts nutrients i sabors passen al brou.
Són de fàcil digestió, per aquest motiu són molt recomanables al sopar.
Eviten el malbaratament alimentari, ja que hi podem posar tot tipus d’ingredients, tant d’origen animals com vegetal.
Són molt fàcils de preparar.
Són molt econòmiques.
Són adequades per a totes les edats, especialment per a infants i persones grans.
Sopes d’all
Versió 1
Ingredients:
Alls, oli, pa una mica sec i tallat a llesques molt fines, sal, aigua/brou*, ou batut (opcional)
S’han de sofregir uns alls tallats en làmines amb oli a la cassola (foto 1) i, quan estiguin rossos, afegir-hi les llesques de pa, que ha d’estar una mica sec (foto 2). S’hi tira l’aigua o el brou, un polsim de sal i es deixa bullir (fotos 3 i 4). Després es remena amb un batedor perquè la mescla quedi desfeta (foto 5). També s’hi pot batre un ou per fer que les sopes siguin més consistents (foto 6).
Versió 2
Es fan bullir les sopes amb un parell d’alls aixafats, un polsim de sal i una mica d’oli fins que estan fetes. També es remenen perquè quedin ben desfetes.
Sopes menestrades
El nom d’aquestes sopes prové del llatí: ministrare, que significa servir un plat a la taula. Aquestes sopes representen la forma més senzilla de preparar un àpat ràpid, calent, nutritiu i gustós.
Ingredients:
Oli, pa una mica sec i tallat en llesques molt fines, sal, all cru opcional i aigua o brou* **
Es posen les llesques de pa tallades ben primes al plat, s’hi tira un rajolí d’oli i s’escalden amb aigua o amb brou (s’hi pot posar un all trinxat damunt del pa abans d’escaldar-lo) (foto 7).
*Es pot fer servir el brou de fer bullir les “tavelles” (mongetes verdes), la “verdura” (bledes), els fesols o els cigrons.
** Les sopes menestrades també poden servir com a remei curatiu per a les afeccions abdominals si s’escalden amb aigua de timonet (farigola).
L’allioli és una salsa molt antiga i típicament mediterrània pels seus ingredients: l’oli i l’all. Com que l’oli era escàs i sovint hi havia molts comensals a la taula, la imaginació de les cuineres del Pallars i de la Terreta les va portar a afegir-hi aliments de temporada, obtenint així una menja que avui podem considerar una autèntica delicatessen.
Els alliolis fets amb codony, trumfa (patata) o pera servien per fer “allargar” l’oli, un ingredient bàsic i essencial a la cuina de la Terreta. Les oliveres més septentrionals del Pallars probablement es troben en aquesta zona; més enllà de la Serra de sant Gervàs, el clima no permet el conreu d’aquest arbre.
Com que l’oli era escàs, s’elaborava allioli, d’aquesta manera “s’allargava” i se’n podia menjar més quantitat i per més persones.
L’allioli és un menjar molt saludable, els seus dos ingredients principals aporten nombrosos beneficiosos per a la salut. L’oli d’oliva conté greixos saludables que protegeixen el cor i és ric en vitamines E i K. L’all, per la seva banda, és un potent antioxidant i antiinflamatori que contribueix a millorar la salut cardiovascular i a enfortir el sistema immunitari.
Allioli de codony
Ingredients:
2-4 alls, oli, 1 codony i 1 polsim de sal.
Es pela el codony i es talla a daus, assegurant-nos de treure-li el cor. Es fa bullir amb aigua durant 20 minuts. Es pelen els alls i es comencen a picar en un morter. S’hi afegeix el codony bullit i el polsim de sal. Es remena sempre en la mateixa direcció mentre s’hi afegeix l’oli a poc a poc fins a obtenir la textura desitjada (fotos 1, 2, 3, 4 i 5).
Allioli de pera
Ingredients:
2-4 alls, oli, una o dues peres de carn dura (pot ser varietat de Puigcerdà o Conference), 1 polsim de sal.
Es pela la pera i es talla a daus, assegurant-nos de treure-li el cor. Es fa bullir amb aigua durant 20 minuts. Es pelen els alls i es comencen a picar en un morter. S’hi afegeix la pera bullida i el polsim de sal. Es comença a remenar, sempre en la mateixa direcció, afegint l’oli a poc a poc fins a aconseguir la textura desitjada (fotos 6, 7, 8 i 9).
Allioli de “trumfa” (patata)
Ingredients:
2-4 alls, oli, 1-2 patates, 1 ou i un polsim de sal.
Es pela la patata i es talla a daus. Es fa bullir amb aigua durant 20-25 minuts. Es pelen els alls i es comencen a picar en un morter. S’hi afegeix la patata (ja freda) i es xafa amb la mà de morter (la nostra mare la passava per un passapuré perquè quedi més fi l’allioli), el polsim de sal i l’ou. Es remena sempre en la mateixa direcció mentre s’hi afegeix l’oli a poc a poc fins a obtenir la textura desitjada (fotos 10, 11, 12, 13, 13, 14 i 15).
L’allioli pot servir per acompanyar qualsevol carn, però també és deliciós untat damunt d’una bona llesca de pa, sigui torrat o no.
La finalitat d’aquesta sèrie al blog, és explicar a les noves generacions què es menjava a la Terreta i com es preparaven algunes receptes, per tal que no es perdin i que tothom, que ho desitgi, pugui aprendre de la vida dels seus avantpassats i al mateix temps degustar aquestes menges. També vol ser un homenatge a les nostres mares i padrines*, que, darrere de les llars de focs i dels fogons de les cuines econòmiques, van mantenir vives les tradicions culinàries de la Terreta i van alimentar i cuidar de les seves famílies.
L’alimentació a la Terreta es caracteritzava pels productes que donava el país i la seva estacionalitat, motiu pel qual eren tan importants les tècniques per conservar els aliments i poder-los consumir durant tot l’any.
Les matèries primeres les oferia la terra. S’anava a l’hort, al corral, al forn, a caçar, al bosc o al rebost per les conserves. Pocs eren els aliments que s’havien d’importar: el bacallà, les arengades, l’arròs i el sucre. S’havia de donar una solució eficient als excedents de temporada, fent conserves, tupines, assecant, salant…. i també era una cuina de l’aprofitament, res es podia fer malbé.
Eren les dones les cuineres de les cases, habitualment les padrines i cadascuna tenia el seu toc especial, aquell petit secret: un punt de cocció determinat, una espècie o una herba aromàtica… Omplir la panxa, que és una necessitat vital, esdevé un meravellós plaer pels sentits. Aquestes receptes centenàries es transmetien oralment de generació en generació i ens faran recordar i reviure olors i sabors que tenim tots en algun raconet de la memòria.
Tanmateix aquesta sèrie, no només vol ser una eina de transmissió de receptes, sinó que vol explicar com era la vida d’abans a través de la seva alimentació, per comprendre millor com era la vida dels nostres ancestres al llarg de moltes generacions.
La gastronomia també ens apropa i ens ajuda comprendre com s’organitzaven les famílies, o sigui les unitats econòmiques entenent que cada casa era una empresa, com aprofitaven els recursos naturals, com dirigien els seus esforços a la supervivència i a la generació d’excedents, a fi de fer les cases fortes i permetre una societat viable i pròspera.
La cultura d’un país també es pot explicar a través de la seva gastronomia, i aquesta sèrie vol ser una finestra oberta a la cultura de la Terreta a partir del seu patrimoni culinari.
El contingut d’aquesta sèrie se centrarà en la presentació d’unes quaranta receptes, tant de plats quotidians com dels àpats propis de les festes assenyalades. A més, inclourà un apartat dedicat a la cuina de l’aprofitament i diverses monogràfics temàtiques, com ara l’aprofitament integral del corder o del porc i dels sistemes de conservació dels aliments que es feien servir a la Terreta.
* Dedicat a la nostra padrina, Maria Roy i a la nostra mare, Maria Figuera de casa Jumperna de Sapeira.
Circular Front de Pallars: Aramunt, trinxeres de Sant Corneli i de Vilanoveta, Aramunt Vell.
Història/ressenya:
Els dies 7, 8 i 9 d’abril de 1938 les tropes franquistes arriben a la Conca de Tremp, travessen el riu Noguera Pallaresa i estableixen el cap de pont de Tremp. L’objectiu militar era controlar les centrals hidroelèctriques de Pobla de Segur i de Talarn-Tremp per tallar l’energia elèctrica que subministraven a la indústria de guerra de la Generalitat de Catalunya a Barcelona.
Des del Montsec fins a les Valls d’Àneu i al llarg del riu Noguera Pallaresa, es va establir un front de guerra d’uns cent quilòmetres, que es va mantenir actiu des d’abril de 1938 fins al gener de 1939.
Aquest front estava format per dues línies defensives-ofensives, una per a cada exèrcit, traçades en paral·lel i separades, en alguns punts, per molt poca distància.
Durant els nou mesos que va durar del front, s’hi van produir enfrontaments de gran duresa, tot i això, no van alterar significativament la línia de combat, causant una gran quantitat de morts i de ferits en ambdós bàndols.
La muntanya de Sant Corneli va ser un escenari d’uns combats irracionals, on les forces republicanes, situades en una cota més baixa i sense cap protecció, van intentar sense èxit conquerir el cim d’aquesta muntanya, patint una gran quantitat de baixes.
Vilanoveta és un turó que barra el pas al riu de Carreu, va ser fortificat pels nacionals amb trinxeres de formigó per impedir l’avanç republicà que pretenia trencar el front en aquest lloc per recuperar el terreny perdut.
Aquesta excursió combina el paisatge i la història, ja que al llarg del recorregut encara s’hi poden veure les trinxeres d’ambdós bàndols, testimonis del patiment que hi va haver en aquest indret del Pallars Jussà.
Un grup nombrós d’amics de l’Associació d’Amics de les Muntanyes de Prades i acompanyats de l’historiador Manel Gimeno (foto 1), vam realitzar aquesta excursió gaudint d’un dia esplèndid i vàrem aprendre molt del Front de Pallars.
0,0 km: Aramunt, caminem en direcció sud-oest fina a trobar el riu Carreu.
0,8 km: Travessem el riu Carreu i continuem per la pista que passa per la base de la muntanya de Sant Corneli.
1,1 km: Font de la O. Cal aprofitar per agafar aigua donat que en tot el recorregut no hi ha cap font.
1,5 km: Font Mentidera (foto 2), el seu nom és pel fet que s’amera quan hi ha canvis baromètrics a l’atmosfera.
1,6 km: Pal indicador (foto 3). Deixem la pista i prenem el camí que puja pel mig d’un bosc de pins replantats els anys seixanta del segle passat (foto 4). Aquest camí el vàrem construir els nacionals per poder portar els subministraments de les tropes situades al cim de Sant Corneli (foto 5). La carrerada fa ascendint fent ramanxoles, i a mesura que es va pujant podem gaudir d’unes magnífiques vistes de la Conca de Tremp i del pantà de Sant Antoni (foto 6).
6 km: Sant Corneli. En aquest indret ja es poden veure les estructures militars i restes de llaunes dels àpats que feien els soldats en aquest lloc i de les trinxeres que envoltaven tot el turó (fotos 7 i 8). Al cim de Sant Corneli hi ha la petita ermita romànica (foto 9) i una creu monumental “al caiguts” que un llamp va fer caure (foto 10). A l’extrem est del turó hi ha una línia de búnquers i trinxeres que el defensaven dels atacs frontals dels republicans, situats molt a prop i en una posició més baixa (foto 11). Iniciem el descens en direcció est.
7,6 km: Pas del Llop. Aquí trobem les primeres trinxeres republicanes (foto 12) que continuen al llarg de quasi dos kilòmetres (foto 13).
8,1 km: Continuem per una pista que circula en direcció est.
10,7 km: Collades de Baix. Deixem la pista i prement un camí que baixa en direcció nord, per després girar cap a l’oest seguint el curs del riu Carreu. El camí és pedregós i pot resultar una mica dificultós.
12,4 km: Travessem el riu Carreu i continuem per un petit corriol.
13 km: Cases de Vilanoveta (foto 14). Prenem la pista en direcció oest; davant nostre es veu la serreta on hi ha les trinxeres de Vilanoveta (foto 15).
13,6 km: Deixem la pista i agafem un corriol a l’esquerra.
13,9 km: Trinxeres de Vilanoveta (fotos 16, 17 i 18). Baixem per un caminet en direcció nord i després cap a l’oest.
15 km: Agafem la pista en direcció oest.
15,4 km: Deixem la pista i agafem l’antic camí d’Aramunt Vell.
16,9 km: Aramunt vell (foto 20).
17,7 km: Font vella d’Aramunt (foto 21).
18,4 km: Aramunt.
Bibliografia:
Manel Gimeno Llardén. Del Montsec a les Valls d’Àneu seguint els indrets d’una guerra. Front de Pallars 1938-39. Editorial Bresca.
Manel Gimeno Llardén. Indrets d’una guerra. Cronologia del front de Pallars. Abril 1938-febrer 1939. Editorial Bresca.
Tal dia com avui de fa 87 anys, el dia 25 d’octubre de 1938, es va fer el primer acte oficial d’acomiadament de les Brigades Internacionals per part del Govern de la República Espanyola, a l’esplanada de l’alberg de l’Espluga de Francolí.
Es calcula que van venir a Espanya per lluitar a favor de la República uns 40.000 homes i dones de 54 països diferents, dels quals en van morir uns 18.000, el que representa una mortalitat superior al 45%. Alguns autors incrementen aquestes xifres fins als 59.380 internacionals.
Van ser organitzats en 5 Brigades, de la XI a la XV. Eren forces molt disciplinades, ben organitzades i profundament motivades políticament. Foren utilitzades com a forces de xoc. Van lluitar gairebé en tots els fronts, participant en les batalles més importants de la Guerra Civil: Madrid, la Granja-Segovia, Jarama, Guadalajara, Belchite, Terol, Ofensiva d’Aragó i de l’Ebre. Els dies 22 i 23 de setembre de 1938 van ser els seus darrers dies de combat.
Els brigadistes que lluitaven a la batalla de l’Ebre foren concentrats a l’esplanada del túnel de l’Argentera (fotos 1 i 2).
Van ser acomiadats en dos actes molt emotius. El primer tingué lloc el dia 25 d’octubre, davant de l’hospital militar de les Masies de l’Espluga de Francolí (avui alberg) (fotos 3 i 4), on els brigadistes internacionals van lliurar la seva bandera a l’exèrcit Popular de la República (foto 5). Aquest acte va ser presidit pel president del Govern, Juan Negrín, que els hi va dir: “Habéis venido a España, espontáneamente, a defender nuestro país (…) por vuestra propia voluntad de sacrificar lo que más difícilmente se presta a nadie: a sacrificar la vida. Veníais a defender la justicia, el derecho escarnecido, porque sabíais, también, que aquí, en España, se jugaba la libertad del mundo entero” (foto 6). També hi eren presents el cap d’Estat Major de la Defensa, el general Vicente Rojo, el coronel cap de l’Exèrcit de l’Ebre, Juan Modesto (foto 7) i altres autoritats militars i civils de la República (foto 7). Aquest acte va ser immortalitzat amb fotografies de Robert Capa (fotos 1 a 9).
El dia 28 d’octubre van ser acomiadats a Barcelona per més de 200.000 persones, realitzant una desfilada pels carrers de la ciutat (fotos 10, 11 i 12).
L’acte de la Ciutat Comtal va ser presidit pel president de la República, Manuel Azaña, el del govern, Juan Negrín i el president de la Generalitat, Lluís Companys. També hi estaven dirigents polítics com Dolores Ibárruri, “la Pasionaria”, que els adreça unes paraules que han quedat per a la història: «No os olvidaremos y, cuando el olivo de la paz florezca, entrelazado con los laureles de la victoria de la República española, ¡volved! […] Volved a nuestro lado, que aquí encontraréis patria los que no tenéis patria, amigos, los que tenéis que vivir privados de amistad, y todos, todos, el cariño y el agradecimiento de todo el pueblo español, que hoy y mañana gritará con entusiasmo: ¡Vivan los héroes de las Brigadas Internacionales!».
Aquest castell estava situat estratègicament per controlar la frontera sud-oest a finals del s. X i protegia els nuclis de població de la vall lateral del riu Noguera Ribagorçana. En aquesta època va pertànyer al primer comtat de Ribagorça.
Les primeres referències documentals es troben en un instrument del monestir de Santa Maria d’Alaó, on el prevere Àlvar, l’any 916, adquireix unes terres d’aprisió al pagus d’Orrit al lloc de Fontangana (el copista sobreposà la lletra “F” damunt d’una “M”).
El castell va ser conquerit pels àrabs el 1006 durant una incursió d’Abd-Al Malik.
El 1020 fou recuperat definitivament per Ramon III de Pallars Jussà en concordança amb Sans III de Pamplona.
El castell de Montanyana apareix relacionat amb Arnau Mir de Tost el 1053 on el comte de Pallars Jussà Ramon V renuncia a la potestat de dit castell envers Arnau Mir. L’any 1055 torna a parèixer aquest baluard i el d’Areny en un empenyorament de Ramon V a Arnau Mir i a la seva esposa Arsenda per raó del casament amb la seva filla Valença.
L’any 1064 torna a sortir el castell en una conveniència entre Ramon i Arnau Mir en la qual el primer fa prometença d’ajudar al segon en la defensa del castell d’Areny, empenyorant el de Montanyana així com el de Mur i el de Llimiana.
El 1068 Arsenda lliura en testament el castell de Montanyana, que tenia en propietat per esponsalici, a la seva filla Valença i al seu net Arnau Ramon de Palars Jussà.
L’any 1190, el rei Alfons el Cast va posar setge al castell de Montanyana en la seva lluita contra el vescomte d’Àger i el 1192 l’annexionarà a la corona Catalano-Aragonesa.
El 1322 el castell de Montanyana i el nou nucli de població situat al pont de riu Noguera Ribagorçana van passar a formar part del comtat de la Ribagorça.
El castell està ubicat al capdamunt d’un turó que permet un recinte fortificat que domina el poble de Montanyana (foto 5). Està format per una torre circular i per un primer recinte on també hi ha l’església.
La torre està construïda al damunt d’una gran roca (foto 6), malauradament s’ha perdut la meitat meridional i part de la seva alçada (foto 7 de l’any 1962 i foto 8 del 1984), en època més recent es va enrunar el terç nord-oest (foto 9). El seu interior estava repartit en quatre nivells amb una alçada d’aproximadament 12 metres i l’entrada s’ubicava a uns 4 metres de la base de la torre, només en queden les dovelles inicials i el forat de la barra de tancament de la porta (fotos 10 i 11).
La seva construcció es data als voltants de l’any 1000.
Dins del recinte de l’altiplà i a uns 40 metres hi ha l’església de la Mare de Déu de Baldós (abans Sant Martí), és un edifici d’una sola nau amb portada de tipus monumental amb un timpà esculpit i cinc arquivoltes en degradació, suportades per columnes exemptes i per semicolumnes situades als angles dels plecs del mur amb uns capitells bellament esculpits (fotos 6, 12 i 13).
Uns metres més avall hi ha un segon recinte construït en època gòtica, amb un portal adovellat, una muralla i una torre quadrangular de grans dimensions, coneguda com la torre de la presó (foto 14).
Al turó del davant, a l’altra banda del barranc hi ha una altra torre (torre de les Eres) (foto 15). Es tracta d’una torre de guaita més petita que la del castell de Montanyana i construïda en època més tardana, probablement al s. XIII. Està assentada sobre un roca i dos terceres parts de la torre han caigut (fotos 16 i 17). En el terç que en queda s’hi poden veure espitlleres a diferents nivells i té una alçada d’uns 12 metres d’alçada (foto 18). Aquesta torre tenia una funció de guaita.
Al costat del barranc de Montanyana i entre les dues torres hi ha l’església romànica de Sant Joan, una construcció de finals del s. XII o principis del s. XIII (fotos 19, 20 i 21).
Accés:
Castell de Montanyana:
0,0 m: Pàrquing de Montanyana. Agafem l’únic carrer per anar a trobar el pont romànic.
96 m: Travessem el barranc de Sant Joan pel pont romànic (foto 22) i enfilem el carrer que puja al castell (foto 23).
231 m: Entrem al recinte del castell per la portalada adovellada (foto 14), el camí està molt ben empedrat i en tres ramanxoles s’arriba a les restes de les dependències del castell d’època contemporània (foto 24).
424 m: Mare de Déu de Baldós. Passem pel costat de la capçalera o per darrere de l’absis de l’església.
481 m: Després de fer uns 50 metres de desnivell positiu, arribem a la torre del castell de Montanyana.
Torre de les eres:
Abans de passar el pont surt un camí empedrat a l’esquerra que es va enfilant (foto 25), després de fer set ramanxoles i caminar uns dos-cents metres i superar un desnivell d’uns cinquanta metres s’arriba a la torre de les Eres (foto 18).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
Enciclopedia.cat
Inventari d’esglésies. Pallars Jussà. Arxiu Gavín
Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alo d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
La primera notícia documentada d’aquest castell és de l’any 816 en un document del cartulari d’Alaó.
Aquest baluard tenia la funció del control de l’accés a la vall del Valiera que s’obre a la riba dreta del riu Noguera Ribagorçana i de la rereguarda meridional de la frontera als voltants de l’any 1000 (foto x). Al front es troba el castell d’Orrit, ambdós barraven el pas de les possibles incursions musulmanes al sud del Pagus Orritensis (foto x).
Aquest binomi dels dos castells era una peça clau per al control de la Terreta i del comtat del Pallars Jussà.
El castell d’Areny va estar en mans del comtat Ribagorçà fins l’any 1026, quan la situació dinàstica va afavorir el domini pallarès a Montanyana i a la Terreta.
Vers l’any 1030, el comte Ramon IV de Pallars Jussà infeudà el castell d’Areny i d’Orrit (vegeu: https://elcanutdelsminairons.cat/2025/05/09/castell-dorrit/) a Rodolf Oriolf, sota la senyoria de Gerbert. El jurament d’aquest al comte, es va transcriure en un document escrit en llengua llatina i on hi ha paraules en un català molt arcaic. Alguns lingüistes consideren aquest document com el primer escrit en català.
El document diu: “Juro ego, Radolf Oriol, filium Mirabile, a te Ragimundo chomite, filium Ermetruete, et a te Ermesende chomitissa, filiam Gilda. De ipssos chastellos de Aringo et Oriti go fideles vos ende seré; go no llos vos devetaré ni devetare no llos vos faré. Et si Giriperto meum seniore menus venerit per morte, go a vos ende atenderé sine lóchoro che non vos ende de mandaré. Quamu aci est scriptu et omo ligere hic pote sí vos te(n)ré et sí vos atenderé per directa fidem sine vostro enchanno, per Deus et sanctis suis.”
Juro, jo, Radulf Oriol, fill de Mirabile, a tu Ramon, comte (de Pallars Jussà), fill d’Ermetruit, i a tu Ermessenda, comtessa, filla de Guilla. Dels castells d’Areny (de Noguera) i d’Orrit, jo us en seré fidel; jo no us els denegaré ni us els faré denegar. I, si Girbert, senyor meu, ve a menys per mort, jo us atendré (segons les obligacions feudals) sense llogre, que no us en demandaré. Com ací és escrit i hom hi pot llegir, us atendré per dreta fe (fidelitat) sense enganyar-vos, per Déu i pels sants.
A mitjans del s. XI, Areny estarà immers en un seguit de pactes on intervindrà Arnau Mir de Tost. La primera part d’aquesta època comença el 16 de març de 1055, quan Arnau Mir compra la meitat del castell al comte Ramon IV. Després d’aquesta compra, es produeixen un seguit de pactes i conveniències que acabaran amb el total domini d’Arnau Mir sobre el castell d’Areny. Aquest el cedirà a la seva filla Valença com a dot del casament amb el comte Ramon V de Pallars Jussà.
Al s. XIII aquest castell formarà part de la baronia de Guillem V d’Erill. L’any 1322 el castell d’Areny va ser incorporat al comtat de la Ribagorça.
Va patir les vicissituds de les guerres civils ribagorçanes i la de Successió, la del Francès i la tercera guerra carlina.
Aquest castell aprofita perfectament el relleu de la roca sobre el qual està situat (fotos 1 i 2).
Era un castell gran, format per dos bastions importants a cada extrem del castell, separats per una muralla d’uns 100 m de llargada bastant perduda avui en dia.
L’extrem est és considerat el més antic i està format per una muralla que fa un angle recte i que recorre la roca de nord a sud. Aquesta construcció està formada per carreus quadrats disposats en fileres horitzontals unides amb morter d’argamassa (fotos 2, 3, i 4).
En aquesta part hi ha les restes de l’església que era de planta de creu llatina de grans dimensions i amb un absis semicircular orientat a l’est (foto 5). La porta d’entrada està situada a ponent i és de grans format, bocinada i amb cinc arcuacions que actualment han desaparegut (fotos 6,7 i 8). Als seus voltants hi ha una necròpolis d’època alt medieval amb diferents tipus de tombes excavades a la roca (fotos 9, 10 i 11). Darrere de l’absis hi ha l’aljub del castell (foto 12).
Anys més tard s’hi van afegir altres construccions com són una torre i un altre mur més prim que agafa la direcció sud i va unit al tram final de la muralla antiga i que daten del s. XIII (fotos 2 i 13).
Pel que fa a l’extrem oest, cal dir que era el centre del castell i la part més elevada (foto 14). Està format per una torre rectangular (foto 15), una cisterna i una muralla que anava de nord a sud rodejant la torre i resseguint la forma de la roca (foto 16). La muralla del recinte oest té un perímetre de 70 m.
L’accés al recinte és per la part oest, aprofitant les parets rectes de la roca i amb uns esgraons per poder-hi accedir millor (fotos 16 i 17). Actualment, no queda cap vestigi de la porta d’entrada.
Un plànol de l’any 1724 mostra el castell amb les dependències pròpies d’una fortificació del s. XVIII (foto 18) i que actualment només en queden restes de parets. Per identificar aquestes estructures caldria una prospecció arqueològica acurada (fotos 19 i 20).
Accés:
0,0 m: Plaça de l’església d’Areny de Noguera (foto 21). Prenem el carrer de l’Església per anar a trobar el carrer de Sant Miquel que va paral·lel a la roca del mateix nom.
91 m: Carrer de Sant Miquel, continuem en direcció oest
192 m: Deixem aquest carrer i agafem un camí empedrat molt bonic que porta al poble de Sobrecastell i al castell (foto 22). El camí va pujant en direcció nord fent vàries ramanxoles (fotos 23 i 24).
375 m: Pal indicador. Girem cap a l’est per enfilar els esgraons esculpits a la roca per entrar al recinte de castell (foto 17).
392 m: Castell d’Areny.
Bibliografia:
Biblioteca Virtual de Defensa. Plano de la Villa y Castillo de Aren (1724 marzo 18).
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI Ribagorça.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV. Pallars.
Enciclopedia.cat.
Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alou d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
El canut dels minairons 