La primera notícia documentada d’aquest castell és de l’any 816 en un document del cartulari d’Alaó. 

Aquest baluard tenia la funció del control de l’accés a la vall del Valiera que s’obre a la riba dreta del riu Noguera Ribagorçana i de la rereguarda meridional de la frontera als voltants de l’any 1000 (foto x). Al front es troba el castell d’Orrit, ambdós barraven el pas de les possibles incursions musulmanes al sud del Pagus Orritensis (foto x).

Aquest binomi dels dos castells era una peça clau per al control de la Terreta i del comtat del Pallars Jussà.

El districte castral del castell d’Areny limitava a l’est amb els castells d’Espills (https://elcanutdelsminairons.cat/2025/07/04/castell-despills/)  i de Santa Eulàlia (https://elcanutdelsminairons.cat/2025/05/29/castell-de-santa-eulalia/), a l’oest els de Cornudella de Valiera i de Pedrós, al nord els de Betesa i el monestir d’Alaó i al sud el castell de Montanyana.

El castell d’Areny va estar en mans del comtat Ribagorçà fins l’any 1026, quan la situació dinàstica va afavorir el domini pallarès a Montanyana i a la Terreta.

Vers l’any 1030, el comte Ramon IV de Pallars Jussà infeudà el castell d’Areny i d’Orrit (vegeu: https://elcanutdelsminairons.cat/2025/05/09/castell-dorrit/) a Rodolf Oriolf, sota la senyoria de Gerbert. El jurament d’aquest al comte, es va transcriure en un document escrit en llengua llatina i on hi ha paraules en un català molt arcaic. Alguns lingüistes consideren aquest document com el primer escrit en català. 

El document diu: “Juro ego, Radolf Oriol, filium Mirabile, a te Ragimundo chomite, filium Ermetruete, et a te Ermesende chomitissa, filiam Gilda. De ipssos chastellos de Aringo et Oriti go fideles vos ende seré; go no llos vos devetaré ni devetare no llos vos faré. Et si Giriperto meum seniore menus venerit per morte, go a vos ende atenderé sine lóchoro che non vos ende de mandaré. Quamu aci est scriptu et omo ligere hic pote sí vos te(n)ré et sí vos atenderé per directa fidem sine vostro enchanno, per Deus et sanctis suis.”

Juro, jo, Radulf Oriol, fill de Mirabile, a tu Ramon, comte (de Pallars Jussà), fill d’Ermetruit, i a tu Ermessenda, comtessa, filla de Guilla. Dels castells d’Areny (de Noguera) i d’Orrit, jo us en seré fidel; jo no us els denegaré ni us els faré denegar. I, si Girbert, senyor meu, ve a menys per mort, jo us atendré (segons les obligacions feudals) sense llogre, que no us en demandaré. Com ací és escrit i hom hi pot llegir, us atendré per dreta fe (fidelitat) sense enganyar-vos, per Déu i pels sants.

A mitjans  del s. XI, Areny estarà immers en un seguit de pactes on intervindrà Arnau Mir de Tost. La primera part d’aquesta època comença el 16 de març de 1055, quan Arnau Mir compra la meitat del castell al comte Ramon IV. Després d’aquesta compra, es produeixen un seguit de pactes i conveniències que acabaran amb el total domini d’Arnau Mir sobre el castell d’Areny. Aquest el cedirà a la seva filla Valença com a dot del casament amb el comte Ramon V de Pallars Jussà.

Al s. XIII aquest castell formarà part de la baronia de Guillem V d’Erill. L’any 1322 el castell d’Areny va ser incorporat al comtat de la Ribagorça. 

Va patir les vicissituds de les guerres civils ribagorçanes i la de Successió, la del Francès i la tercera guerra carlina. 

Aquest castell aprofita perfectament el relleu de la roca sobre el qual està situat (fotos 1 i 2).

Era un castell gran, format per dos bastions importants a cada extrem del castell, separats per una muralla d’uns 100 m de llargada bastant perduda avui en dia.

L’extrem est és considerat el més antic i està format per una muralla que fa un angle recte i que recorre la roca de nord a sud. Aquesta construcció està formada per carreus quadrats disposats en fileres horitzontals unides amb morter d’argamassa (fotos 2, 3, i 4). 

En aquesta part hi ha les restes de l’església que era de planta de creu llatina de grans dimensions i amb un absis semicircular orientat a l’est (foto 5). La porta d’entrada està situada a ponent i és de grans format, bocinada i amb cinc arcuacions que actualment han desaparegut (fotos 6,7 i 8).  Als seus voltants hi ha una necròpolis d’època alt medieval amb diferents tipus de tombes excavades a la roca (fotos 9, 10 i 11). Darrere de l’absis hi ha l’aljub del castell (foto 12). 

Anys més tard s’hi van afegir altres construccions com són una torre i un altre mur més prim que agafa la direcció sud i va unit al tram final de la muralla antiga i que daten del s. XIII (fotos 2 i 13).

Pel que fa a l’extrem oest, cal dir que era el centre del castell i la part més elevada (foto 14). Està format per una torre rectangular (foto 15), una cisterna i una muralla que anava de nord a sud rodejant la torre i resseguint la forma de la roca (foto 16). La muralla del recinte oest té un perímetre de 70 m.

L’accés al recinte és per la part oest, aprofitant les parets rectes de la roca i amb uns esgraons per poder-hi accedir millor (fotos 16 i 17). Actualment, no queda cap vestigi de la porta d’entrada. 

Un plànol de l’any 1724 mostra el castell amb les dependències pròpies d’una fortificació del s. XVIII (foto 18) i que actualment només en queden restes de parets. Per identificar aquestes estructures caldria una prospecció arqueològica acurada (fotos 19 i 20).

Accés:

0,0 m: Plaça de l’església d’Areny de Noguera (foto 21).  Prenem el carrer de l’Església per anar a trobar el carrer de Sant Miquel que va paral·lel a la roca del mateix nom.

91 m: Carrer de Sant Miquel, continuem en direcció oest 

192 m: Deixem aquest carrer i agafem un camí empedrat molt bonic que porta al poble de Sobrecastell i al castell (foto 22). El camí va pujant en direcció nord fent vàries ramanxoles (fotos 23 i 24).

375 m: Pal indicador. Girem cap a l’est per enfilar els esgraons esculpits a la roca per entrar al recinte de castell (foto 17).

392 m: Castell d’Areny.

Bibliografia: 

• Biblioteca Virtual de Defensa. Plano de la Villa y Castillo de Aren (1724 marzo 18).
• Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI Ribagorça.
• Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV. Pallars.
• Enciclopedia.cat.
• Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
• Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
• Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alou d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
• www.elcanutdelsminairons.cat