Article redactat per Manel Beneria (veterinari)

Es una planta herbàcia perenne, existent en molts indrets de l’entorn de la Mediterrània occidental, amb predilecció d’indrets assolellats, ben drenats, calcaris i pedregosos. Molt resistent a la sequera i al fred.

Floreix a la primavera fins a finals de juny, en anys favorables pot fer diverses floracions. 

La flor de color blau es molt bonica, te 6 pètals, i  posada a la boca i mastegada te un sabor dolç. La flor en el seu procés de maduració esdevé una minúscula espiga amb unes llavors que al caure al terra sovint ressembren la planta. 

Es una planta rizomatosa que vol dir que fa una tija subterrània que va creixen en sentit horitzontal, de la qual emergeixen en sentit vertical les branques que son cilíndriques, visibles exteriorment, en forma de flocs, i que en el seu extrem donen origen a les flors i posteriorment a la llavor. Al llarg de la tija subterrània, creixen en profunditat les arrels.

En la part aèria de la planta  coexisteixen branques amb flor i altres en que la flor madura ja ha generat la espiga, floreixen en diferents fases.

Es una planta molt apreciada pels ramaders, especialment pels de bestiar oví. Es un aliment molt nutritiu i apetitós per a ovelles bassibes (no prenyades) i gestants, però no tant convenient per a ovelles lactants, cosa que hem fa pensar que la planta, tant la flor con la part superior de la branca, tenen un valor calòric important però limitat en proteïna. Les ovelles lactants necessiten un aport alimentari important de proteïna de bon valor biològic (aminoàcids sulfurats).

La Terreta es una zona molt ben dotada d’aquesta planta, sobre tot en indrets marginals i en espones de terra eixuta i de poc contingut orgànic.

En una ocasió, tornant de xollar de “pravall”, a prop d’Areny, hi havia un bon ramat d’ovelles a l’altre costat del riu i recordo el comentari del meu pare “no se com cony hi pot haver tantes ovelles per eixos parraus tant aspres i eixuts, i bones que son¡¡¡¡¡¡¡¡¡”, després d’un curt silenci va afegir “això no ho fa sinó la xunça, que n’astà plagat”.

També, bastants anys posteriors, en una conversa amb Aurelio de Quina des Masos, que en pau descansi, vaig rebre una lliçó magistral i única de com conrear la xunsa tot fent menció de diferents maneres segons la primavera climàtica: “quant la xunça ha fet la seua segona o tercera floració, segons el temps (atmosfèric) cal atura-ni lo bestiar en ta que grane; i quant la llaor cau a terra, si ressembre tota sola…………..”.

Sabent l’interès ramader de la Xunsa, cap veterinari, agrònom ni cap institució, s’han preocupat mai del seu conreu ni de determinar el seu valor alimentari. Seria una tasca convenient i fàcil, i pel que fa al valor alimentari, tard o d’hora s’haurà de fer.

Consultada la tesi doctoral (Estudis d’Etnobotànica farmacèutica al Pallars) del biòleg Antoni Agelet, desprès de mes de 500 persones consultades de la zona, en cap cas l’hi han comunicat cap efecte medicinal.